Camí, a peu, al voltant d'una illa

Google translator

A T E N C I Ó ! ! !

Tanqueu totes les barreres que trobeu al vostre pas. Són per controlar el bestiar.

DE PUNTA PRIMA A CALA DE SANT ESTEVE


L’etapa

Aquesta etapa del camí de Cavalls etapa parteix de la urbanització de punta Prima, a l’extrem nord de la platja. El camí transcorre arran de costa per una zona de marina baixa, deixant enrere la presència de l’illa de l’Aire i el seu far imponent. Després de passar per unes antigues salines en desús, el camí ens porta fins a la torre de defensa d’Alcalfar. El sender baixa fins a la platja del nucli urbà del mateix nom, que haurem de travessar per retrobar el camí, després de creuar la carretera que porta a aquesta població. A partir d’aquí, abandonem la línia de la costa i, després de travessar una altra carretera, en aquest cas la de la urbanització de s’Algar, ens dirigim cap al barranc de Rafalet. Deixem aquest barranc frondós pujant cap a una zona de pastures fins a l’entrada del lloc de Son Vilar, per agafar un camí que ens porta fins a cala Sant Esteve. Després de vorejar aquesta cala cap a l’interior, caminant per un breu tram d’asfalt, es recupera el sender per un camí empedrat que puja fins al final de la etapa, el pàrquing de cala Sant Esteve – fort Marlborough.

Aquest tram del camí de Cavalls transcorre primer per un tram pla seguint la mateixa línia de costa. Es camina per una zona rocosa de marina baixa dominada pel llentiscle (mata) i les savines fins a l’alçada de la torre de defensa d’Alcalfar, ubicada dalt d’un penya-segat amb bones perspectives de la zona. Després de passar el petit nucli d’estiueig d’Alcalfar, el camí s’endinsa a l’alzinar de cala Rafalet, un canvi radical en el paisatge, on val la pena aturar-se i recórrer el barranc fins a la seva desembocadura al mar. A partir d’aquest punt i abandonant el barranc, el camí travessa una zona de pastures i petits ròdols d’ullastres on acostuma a haver-hi ramats de bens. És important tancar totes les barreres que trobem al nostre pas, ja que són essencials per regular el bestiar i que no s’escapi. El camí segueix flanquejat per paret seca i passa pels llocs de Son Vidal i Sant Joan de Binissaida. Tot seguit, baixa per un barrancó poblat d’ullastres que arriba a cala Sant Esteve.

Distància: 7,3 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 40 min

L’entorn

No t’ho perdis

• Barranc de Rafalet: Poblat per un alzinar ombrívol ideal per fer una aturada. Deixant el camí de Cavalls i seguint barranc avall, arribarem, en pocs minuts, a la minúscula cala de la seva desembocadura.
• Torre d’Alclafar: Just abans d’arribar a Alcalfar, trobarem la torre de defensa del mateix nom. Fou construïda pels espanyols després de la seva conquesta de l’any 1782.
• Illa de l’Aire: Durant la primera part del recorregut anirem deixant enrere l’illa de l’Aire i el seu far. Aquest illot conserva una interessant biodiversitat amb un alt valor ecològic. N’és un bon exemple el fet que allotja la població més densa de sargantana balear Podarcis lilfordi de Menorca.
• Torre dels Penjats: L’itinerari no hi passa i pràcticament no la veurem si no és que ens desviem per un petit sender que hi porta just abans de baixar cap a la cala Sant Esteve.
• Fort Malborought: Fortificació excavada al subsòl rocós construïda pels anglesos entre 1710 i 1726 per defensar el castell de Sant Felip. Obert al públic.
Llocs d’interès propers
• Castell de Sant Felip: Restes del que va ser una de les fortificacions més importants a la Mediterrània. Construït pels espanyols a partir de l’any 1555 i ampliat pels anglesos durant la seva primera dominació (1708-1756). Carles III, després de conquerir Menorca l’any 1782, ordenà destruir-lo. Obert al públic.

DE PUNTA PRIMA A CALA DE SANT ESTEVE: ESGOTAT

Notes de Viatge (5 de juny)

Estic de ple en la darrera etapa dels trams del Sud. M’he saltat el tram de Binibèquer a Punta Prima ja que és un continu de urbanitzacions; de fet el tram d’avui també passa en gran part pel mig de petits pobles d’estiu com Alcaufar, o Alcalfar, que encara no he tret l'entrellat de quin és el nom correcte ja que l’he vist d’ambdues formes depenent de la font.


Curiosament el darrer tram serà l’únic que he fet sense aigua. A Punta Prima ha estat impossible de trobar una ampolla de litre i mig. Clar que només hi havia els bars oberts quan hi he passat, doncs els súpers encara no havien aixecat les persianes Al final, esgotat, assedegat i adolorits els genolls,m’he aturat en una esplanada, prop de la carretera a Sant Lluís, per veure passar el ferry amb el que vaig arribar fa exactament dues setmanes; se m’ha acostat un home gran, m'ha dit que era de Ferreries, i s’ha interessat pel meu estat. De fet jo simplement badava.Hi havia una caravana amb una de les portes entreobertes i sense senyals d’haver-hi ningú. L’estranyesa compartida ha estat el motiu que arrenquéssim la conversa.

En veure la motxilla al terra i jo assegut al seu costat, s’ha pensat que havia pres mal. Ell és un caminador, m’ha dit, i ja havia anat a peu de Barcelona a Roma. Enguany havia intentat anar a peu fins a Jerusalem però a la costa Croata va haver d’abandonar ja que es va lesionar un genoll (Collons de genolls!) i va haver d’agafar un vol d’Split a Barcelona, abandonant l’aventura. Ho tornarà a intentar, però. Hem estat parlant una estona dels trams del Camí de Cavalls i ha reafirmat la meva opinió que aquest es ven com un destí turístic quasi familiar, per fer a peu, en bicicleta o a cavall, procurant dissimular-ne algunes dificultats. Quan m’ha insistit si realment necessitava res, li he confessat el problema que tenia amb l’aigua. Previsor, l’home, s’ha arribat al cotxe que tenia una mica més enllà i n’ha tronat amb una ampolla d’aigua gran. I fresca, fantàstic! Tornen les paraules de na Consol:

        - Aquesta Illa t’acull, Quico; i hi ha persones a qui rebutja. A tu t’acull.


Cansat he caminat fins a Sant Lluís arrossegant els peus i no podent amb l’ànima, com em sentia a la tornada de les excursions amb els llobatons, i tornar a casa pels carrers de Barcelona esdevenia un calvari. El bus m’ha portat fins a Maó. És diumenge i tot està tancat. Només hi ha obert un bar just sortint de l’estació on m’he demanat una tapa per dinar. Fa una calor intensíssima que no convida a sortir al carrer.



A PEU DE MERCADAL A FORNELLS




Al centre de Mercadal, on hi conflueixen l’antiga carretera, el carrer major, la carretera a Fornells i el carrer que arriba a l’entrada dell camí d'en Kane, s’hi troba el Bar d'en Bep. No recordava que es digués així, sempre l’havia anomenat el bar de la plaça. Clar que ara n’hi ha un altre de bar, potser per això ha calgut distingir-lo. Al costat i fent cantonada, on ara s’hi troba una fruiteria, fins fa uns deu anys, hi havia una espardenyeria dels Riudavets de Migjorn, on jo hi comprava les avarques des dels anys 80. La única dependenta era família dels Riudavets i era una dona gran que ja devia tenir 800 o 900 anys la primera vegada que hi vaig entrar; les darreres vegades ja es veia que no podia durar massa degut a la sordesa, als tremolors i a les dificultats d’atenció que es feien més evidents anys rere any. Malgrat tot jo hi comprava les meves avarques perquè eren bones i perquè aquell món presidit pel tracte amable de l’anciana dependenta i la botiga mateixa, em fascinaven i em traslladaven a un altre món.

Les darreres vegades ja no li quedaven ni forces per pujar al pis on la senties remenar ja que no li quedaven ni tots els números, ni colors o tipus de calçat. Em conformava amb el que ella bonament baixava després de sentir-la trastejar una bona estona. Fins que va arribar un any en què la botiga romania tancada i vaig suposar que la dona havia mort. Per sort vaig trobar un altre lloc on comprar-me el calçat menorquí, avarques però també botes, sabates o porqueres, a Ciutadella. El costum de fer un gin al bar de la plaça, ara d’en Bep, per passar-me una estona mirant l’antiga espardenyeria l’he mantingut tots aquests anys.

Ara hi ha una fruiteria moderna i tant atractiva que hi he comprat una mica de fruita per al camí a peu fins a Fornells que em disposo a fer. Mentre anava mirant la fruita m’ha estat impossible no  escoltar una cotorra que xerrava foraster i que garlava sense parar; que sí “aquí la fruta es muy cara”, que sí “en Barcelona cuesta la mitad”… I no parava de garlar. En posar-me al seu darrera per pagar, és quan he vist el BMW aturat davant la botiga amb el porta paquets  obert;  al seu darrere hi  creixia una pacient fila de cotxes.

De cop i volta ha sonat un clàxon i la cotorra s’ha disculpat a la dependenta mentre, carregada de bosses plenes de fruita, corria cap al maleter del vehicle.
      
      - Se ve que mi coche molesta, ha cridat a l’atabalada dependenta a mode de disculpa.

Hem creuat una mirada còmplice amb la noia de la botiga disposada a cobrar-me els albercocs.

-        -  Si només fes nosa es cotxo…, li he dit de sota veu; hem rigut una mica per dins, mentre la cotorra es ficava dins el cotxe i desapareixia de la visual de la botiga entre gemecs dels pneumàtics.

Quan ha desaparegut la corrua de vehicles acumulats s’ha restablert el silenci i he pogut començar l’excursió cap a Fornells des del mateix espai on abans hi comprava les meves avarques. M’ha vingut al cap la delicadesa de l’antiga propietària comparant-la amb la veu de cotorra i m’he adonat que sí, que havia passat molt de temps. 

Our House

M’aturo un moment per escoltar com es mereix Our House de Crosby, Stills, Nash & Young que sona al meu mp3. M’assec en un sortint de la paret seca que voreja la carretera i sota un dels pins monumentals que ressegueixen aquest tram de la carretera. La cançó era la preferida de la Marta, una amiga llunyana de  finals d’estiu, i de qui em vaig assabentar ja fa una anys,  que no havia pogut, o sabut o volgut superar la mort de son pare i es va llançar al buit des d’un setè pis. Ella, que em va cridar l’atenció per estar plena de vida! Una víctima més de la perplexitat. 

Arribo a Fornells acalorat i amb els peus adolorits d’haver caminat tanta estona damunt l’asfalt i amb les avarques noves. Això sí, ni una butllofeta. He tingut sort.

M’assec a la Palma i prenc una cervesa gelada mentre contemplo el port, on llegia, alguns capvespres i davant una cervesa amb gin, el Quartet d’Alexandria de Durrell, amb el Norbert. Fins i tot la cervesa sembla canviar de gust i s’encomana de la grandesa de la badia  El port de Fornells és un dels refugis naturals de la costa nord de Menorca, una zona exposada a la tramuntana

Refugi
Quan vaig començar a venir a Menorca amb assiduïtat, em vaig acostumar a passar els tres o quatre primers dies a Fornells per desconnectar del brogit de Barcelona, deia. Efectivament. Els únics establiments que hi havia eren el forn, una botiga que feia de basar, de quiosc, de papereria i de botiga d'ultramarins. Aa la plaça, el restaurant ca'n Burdó havia tancat arruïnat després de negar-se a preparar una caldereta al rei Joan Carles  per ser fora de temporada de llagosta; el restaurant d’es Pla va aprofitar l’ocasió i va preparar la caldereta per a la cort, convertint-se en proveïdor real i accedint a una fama que el manté obert avui en dia. Aleshores m'allotjava a la Palma, també l'únic bar que hi havia al poble i que a les 10 de la nit tancava.

No recordo un altre poble més tranquil que el Fornells d’aleshores, el recorria cap al tard, o ja entrada la nit.

 La torre de Fornells s’eleva en una llengua de terra que separa l’entrada del port de la platja de Tirant. A uns 40 metres sobre el nivell del mar, és un bon mirador d’aquesta costa, rocosa, feréstega i batuda pel vent. Per arribar a la fortificació construïda a començaments del segle XIX, només cal agafar el camí empedrat que surt del nord del poble i que voreja la cova natural que alberga una ermita dedicada a la Mare de Déu de Lourdes. La perspectiva que dóna l’altura permet observar a vol d’ocell el nucli pescador, farcit de cases blanques amb elements decoratius d’influència anglesa: finestres de guillotina, cortines i vidres de quadrícula. Tot blanc i verd, com una imatge congelada en el temps, sobretot en aquesta hora, havent dinat. Des de la punta de la torre refaig el camí per endinsar-me pels carrers que baixen al port. Passo davant les restes de l’antic castell de Sant Antoni, del segle XVII. Es tracta de dues entrades en forma de túnel que conduïen a la fortificació, considerada el nucli fundacional del poble. Passejant per la plaça del Forn, fins al carrer Major m’entretinc tafanejant per les botigues d’artesania, entre els cada cop més abundants bars i restaurants.

És aquí on s’ha forjat el plat que més renom ha donat a Fornells: la caldereta de llagosta. Diuen que el secret rau en la destresa del cuiner, però, sobretot, en la qualitat de la llagosta que es pesca als voltants d’aquest port: un crustaci de closca vermellosa o morada capturat de manera tradicional amb cistells col·locats com una trampa en el fons marí. Aprofito que passo per davant del restaurant Es Cranc i faig una reserva per al dia 17, quan hi vindré a fer una caldereta amb la Marta; una altra Marta amiga de fa molts i molts anys.



DE CALA EN PORTER A BINISAFÚLLER


L’itinerari
Aquesta etapa del camí de Cavalls parteix del fons de la platja de cala en Porter i travessa la urbanització que l’acompanya. Un cop passada la zona urbana, el sender ens condueix fins al fons del barranc de Calescoves, travessant-lo molt a prop de la cala, per continuar pujant per les ombres del barranc, molt agraïdes els mesos d’estiu. Deixant enrere Calescoves, caminarem prop d’1 h per una zona de cultius i pastures per tornar a baixar, aquest cop, cap al fons del barranc de cala es Canutells. Tot i ser més petit, també té la seva zona humida associada a la desembocadura, on destaca un petit bosc d’oms. Sortint del barranc, trobarem una zona de pícnic amb una bona ombra entre pins i ullastres, que ens pot anar molt bé per fer una aturada. A partir d’aquest punt i després de travessar la urbanització des Canutells, ens esperen 1,750 km d’asfalt. Així, abandonem la zona de barrancs de la costa sud per entrar a la zona de la costa est, on domina el típic paisatge en mosaic menorquí, alternant conreus, pastures i ròdols d’ullastrar. Durant 15 min travessarem els camps vora el lloc de s’Argossam, i després, la carretera de Binidalí. Un camí flanquejat per paret seca ens conduirà per una zona de cases disseminades i ens portarà fins al barranc de Biniparratx. Finalment, després de travessar la carretera de Biniparratx, arribarem a la fi de l’etapa, a uns 500 m de la platja de Binissafúller.

Distància: 11,8 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 4 h

L’entorn
Durant aquest tram del camí de Cavalls, tot i anar seguint la línia de la costa, pràcticament no veurem el mar, excepte a es Canutells i a Calescoves (si ens hi acostem). En aquesta etapa caminarem pels darrers barrancs de la costa sud per passar al terreny més pla de la costa de llevant. L’itinerari parteix a tocar de la zona humida de la desembocadura del barranc de cala en Porter, per després anar trobant el barranc de Calescoves, el des Canutells i el de Biniparratx. Això ens permetrà anar alternant el paisatge ombrívol, fresc i humit dels barrancs amb el típic paisatge rural de Menorca, dominat pel mosaic de pastures, conreu i taques d’ullastrar. Cal destacar negativament el tram d’1,750 km d’asfalt després des Canutells i el fet que haurem de travessar dues urbanitzacions (cala en Porter i Es Canutells).

No t’ho perdis
• Zona humida de cala en Porter: Petit aiguamoll format per la desembocadura del torrent del mateix nom on podrem gaudir de la nombrosa fauna que habita entre la balca (bova) i el canyís.
• Calescoves: Doble cala molt tancada i arredossada que convida al bany. A l’estiu acostuma a haver-hi força embarcacions fondejades. A les parets dels penya-segats que la formen hi trobem la necròpolis més important de Menorca, juntament amb la necròplois de cala Morell. Les coves artificials d’aquesta necròpolis varen haver de ser tapiades pel mal ús que en feien alguns estiuejants.

DE CALA EN PORTER A BINISAFÚLLER: A PLENO SOL

Notes de Viatge (3 de juny)


Esmorzo rodejat de guiris en un Snack dels habituals en una zona turística com la urbanització de cala en Porter. Penso en Castelldefels i fins i tot en un lloc com aquest, hi predomina la calma. Malgrat els prejudicis, ha resultat cert que el bar Pipo’s , és un lloc prou bo com per esmorzar i quedar-ne satisfet. No ens enganye, és un Frankfurt;  però ben entès i amb una carta completíssima. Me l’ha recomanat una menorquina rossa i simpàtica quanli he preguntat per confirmar la inormació.

- És l’únic negoci d'uns menorquins, m’ha dit així, per lo bajini, tot i que érem sols ella i jo en la immensitat del súper.

Realment el dia ha començat be. Una llum esplèndida i la baixada a primeríssima hora i per la part ombrívola del barranc de Cala en Porter, ha estat una experiència refrescant, plena d’energia i que m’anima a acabar la ruta del Sud, ara que ja falta ben poc. Em ve al cap la parella que practicava senderisme el primer dia i que em vaig creuar a pocs quilòmetres d’es Grau. Coratge!  em va dir en acomiadar-nos. Coratge. I quanta raó que  tenia! No sé qui ets ni si mai ens tornarem a creuar, però, siguis on siguis, gràcies. Quasi m’emociono. Deu ser la cervesa presa tant d’hora.



Fa ja un parell d’hores que camino i bona part del camí és a sol obert, sense ombres apreciables. De tant en tant creuo algun bosquet baix, però suficient per descansar-hi uns moments que agraeixo. Faig un glop fins que em baixa una mica la calor i reprenc el camí la remor d'una calor que sembla sorgir del terra. Per a més inri, m’ha quedat l’ampolla d’aigua mal tancada i he perdut quasi tot el líquid. Només em  queda un cul d’aigua calenta i un parell d’hores ben bones per davant. Aquests dos dies darrers han estat fatals per l’aigua. Decideixo acabar-me-la i esperar creuar alguna de les urbanitzacions que em separen de Binisafúller, es Canutells o Biniparratx. De moment el que creuo són els dits.

He decidit asseure’m una estona i estirar-me sobre l’estera a deixar passar les hores calentes del migdia. Bado protegit per l’ombra d’un ullastre i d’un pilot de llenya. M’encalma un vent suau, i, mig endormiscat dono voltes a la diferència entre realitat i ficció.


Ja ho veus, em dic estirat enmig d’un ‘no mans land’, n’estic segur que el viatge, les estones sota les estrelles, les hores i hores caminant, es corresponen amb mi? En planejar el viatge, pensava que potser uns dies a Menorca m’allunyarien de la “realitat”; ben al contrari, la realitat, poc a poc, ha minat d’alguna manera la meva relació amb l’illa i sento com me n’allunya. No sé fins a quin punt només he fet de viatger sense arribar a ser paisatge. O bé volent ésser paisatge, l’he confós amb la realitat. No obstant l’estimo com a una amant que sempre et mostra nous secrets. Sona Time Lapse de Michael Nyman al meu mp3. Tot es barreja. Menorca, Nyman, el mal de genolls, s’entortolliguen com en un somni fins al final de tot. Així que cloc els ulls i em deixo  vèncer per la son. Ni fet a mida!

He decidit asseure’m una estona i estirar-me sobre l’estera a deixar passar les hores calentes del migdia. Bado protegit per l’ombra d’un ullastre i d’un pilot de llenya. M’encalma un vent suau, i, mig endormiscat dono voltes a la diferència entre realitat i ficció.

Ja ho veus, em dic estirat enmig d’un ‘no mans land’, n’estic segur que el viatge, les estones sota les estrelles, les hores i hores caminant, es corresponen amb mi? En planejar el viatge, pensava que potser uns dies a Menorca m’allunyarien de la “realitat”; ben al contrari, la realitat, poc a poc, ha minat d’alguna manera la meva relació amb l’illa i sento com me n’allunya. No sé fins a quin punt només he fet de viatger sense arribar a ser paisatge. O bé volent ésser paisatge, l’he confós amb la realitat. No obstant l’estimo com a una amant que sempre et mostra nous secrets. Sona Time Lapse de Michael Nyman al meu mp3. Tot es barreja. Menorca, Nyman, el mal de genolls, s’entortolliguen com en un somni fins al final de tot. Així que cloc els ulls i em deixo  vèncer per la son. Ni fet a mida!


Escric esgotat a la parada del bus, a Maó. He arribat a Binisafúller fos. No hi ha bus per anar a Maó i m’he desmoralitzant tant a la cara del bo home a qui he preguntat, que se m’ha ofert a dur-me fins la parada de Sant Lluís.

-          Le debes un favor a otro que te encuentres por ahí, m’ha dit quan li ho he agraït.

No passen els minuts i vull arribar a ca la Jeny,a Mercadal, i posar-me a viure sota la dutxa. Agafaré forces i demà passat completaré les rutes del sud fent el tram de Punta Prima a Cala de Sant Esteve, ja a l’entrada del port de Maó. 

 

DE SON BOU A CALA'N PORTER


L’etapa
Aquest tram del camí de Cavalls comença a l’extrem de llevant de la platja de Son Bou. Seguint els indicadors, abandonem de seguida l’asfalt per agafar un petit sender que, salvant un desnivell força pronunciat, ens portarà fins a cala Llucalari. Seguint el camí per l’altre costat de la cala, abandonarem el barranc que la forma en un altre tram de pujada. Un cop a dalt, el paisatge dóna pas a ambients més secs, i travessant conreus i pastures esquitxades de llentiscles (mata) i ullastres, arribarem a una petita carretera. L’haurem de seguir a mà esquerra durant uns 10 min fins a recuperar el camí a mà dreta. Després de travessar un pontet de fusta, s’agafa una pista cap a la dreta, deixant enrere la vista llunyana del poblat talaiòtic de Torre d’en Galmés. Al cap de 10 min haurem d’entrar, a mà esquerra, a la finca de Torrenova. Durant ben bé 15 min anirem baixant suaument fins a arribar al barranc de cala en Porter. A partir d’aquí, el camí segueix entre cultius d’arbres fruiters, resseguint les parets del barranc, fins a la petita zona humida de la desembocadura del torrent que precedeix la platja.

Distància: 8 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 3 h

L’entorn
El recorregut d’aquest tram del camí de Cavalls connecta dos barrancs importants de la costa del migjorn menorquí: el barranc de Llucalari, a ponent, i el de cala en Porter, a llevant. Entre els dos barrancs, predomina el típic paisatge agrícola de Menorca, on s’alternen les terres de cultiu i pastura amb extenses zones d’ullastrar. A Llucalari, en canvi, hi trobem una cala molt rocosa i de caràcter molt salvatge, mentre que, al barranc de cala en Porter, hi podem veure com l’ésser humà ha aprofitat aquestes terres protegides de la tramuntana per les parets del barranc, cultivant-hi arbres fruiters. En aquesta etapa, també tindrem l’oportunitat de conèixer dues de les zones humides de la costa sud: la zona humida de Son Bou i la petita zona humida formada per la desembocadura del torrent de cala en Porter.

No t’ho perdis


• Basílica paleocristiana de Son Bou: Restes d’una basílica de planta rectangular i tres naus separades per pilars que s’estima que va ser construïda al segle V. Es troba a l’extrem oriental de la platja de Son Bou, a pocs metres del mar.


• Pacaners de s’Hort Squella: En arribar al barranc de cala en Porter, just abans de passar el torrent per un pont, trobarem els pacaners de s’Hort Squella, catalogats com a arbres singulars pel Govern de les Illes Balears.



• Zona humida de cala en Porter: Petit aiguamoll format per la desembocadura del torrent del mateix nom on podrem gaudir de la diversa fauna que habita entre la balca (bova) i el canyís.

DE SON BOU A CALA'N PORTER: DESCOBRIMENT

Notes de Viatge (2/3 de juny)


M'aturo a seure sota l'ombra d'una roca. El camí ressegueix un desnivell considerable fins una horta de fruiters magnífics; enmig, tres masos ben orientats cap a l'est, al meu davant i enllaçats per uns camins que, des d’on sóc, semblen de pessebre. Fa calor i no bufa ni un bri d‘aire. Penso en el bitllet de tornada per a di 22 de juny. D’ençà que el 22 de maig vaig salpar de Barcelona ja fa 13 dies. Respiro a fons i voldria que no s’acabessin aquest dies. Menorca, m’ha tornat a conquistar tot i que ha deixat clares les condicions. Renunciar a elles comporta renunciar a Menorca, perquè em fa mal assistir al que observo com una degeneració. Cert que la qüestió va més enllà, però, per parc temàtic ja tinc Barcelona o Vilanova o Sitges o... Menorca guarda encara prou racons on aïllar-me, però es necessita temps. Tant temps com per viure-hi. Impensable de totes, totes.

A Sant Pere, en aquests dies de calor, m’arribava amb la bicicleta fins on en dèiem 'la devesa', una vintena de plàtans en un terreny pla a tocar de la riera. Ell lloc era obac i humit ja que el travessava un rec que sumava el seu dringar a la fresca i al joc del vent amb les fulles. Aleshores deixava volar la imaginació, com ara, mentre esperava pacientment que els altres nois de la meva edat tornessin del camp, amb sons pares, o bé del 'repàs d’estudi' de ca la Florentina. Aquestes hores deixades escolar ‘deambulant’ per la imaginació són tant plaents. Com diu en Pidelaserra “Perdo el temps miserablement i el perdria tot el dia, per tornar-lo a recollir”. Com si despertés d'una letargia, comparo i no trobo gaire  diferències; no era això el que cobejava aleshores?


Total: que em trobo en el zenit d’aquesta aventura i ja m’enyoro. Dios! Ezto é un sing viví!. Per postres acabo de fer el darrer glop d’aigua, que, per imprevisió, he de racionar  des d’ahir,. No són ni les vuit del matí i mataria per una cervesa. Decidit! Faré un esmorzar de ‘persona mayor’ a base d’una dosi raonable de colesterol; si trobo un lloc obert a aquesta hora, és clar.

A Sant Pere, en aquests dies de calor, m’arribava amb la bicicleta fins on en dèiem 'la devesa', una vintena de plàtans en un terreny pla a tocar de la riera. Ell lloc era obac i humit doncs el travessava el rec d’una mina que sumava el seu dring a la fresca i a les remors de vent i les fulles. Aleshores deixava volar la imaginació, com ara, mentre esperava pacientment que els altres nois de la meva edat tornessin del camp amb sons pares o bé del 'repàs d’estudi' de ca la Florentina. Aquestes hores deixades escolar ‘deambulant’ amb la imaginació, són tant plaents.Com diu en Pidelaserra “Perdo el temps miserablement i el perdria tot el dia, per tornar-lo a recollir”. Com si despertés d'una letargia, em trobo comparant aquelles tardes llargues amb el que estic vivint aquesta travessa. No trobo massa diferència en la percepció d'intimitat, ni es diferencien massa els en somnis. No era això el que cobejava aleshores?



Acabo de pujar la carretera que , de la cala, em porta de la cala a les primeres cases de Cala en Porter, damunt la roca i m’assec a descansar al banc del bus, en una rotonda deserta. Per fi algú a qui preguntar on es pot esmorzar! M'assegura que al Pipo's s'hi fan els millors esmorzars de l'Illa. No ho sé francament si són els millors, però he pogut optar per un entrepà calent de camot, entre una cinquantena de possibilitats,;  sigui per la gana i la set o bé que el pa està ben torrat i el camot és de primera qualitat, que em quedo més que satisfet.

A sobre el cafè és bo. Per primera vegada em fa una mandra immensa continuar el camí cap a Binisafúller, no obstant ho faig sorprès d’haver-me trobat tant còmodament en un lloc tant encarat al turisme. O bé em faig gran o bé estic abaixant la guàrdia. Potser les dues coses a la vegada, o al revés.


DE SANT TOMÀS A SON BOU



L’etapa
Aquest tram del camí de Cavalls comença a l’extrem de ponent de la platja de Sant Adeodat. Recorre les dues platges de la urbanització de Sant Tomàs per un passeig molt agradable entre la zona dunar i la urbanitzada. Aquest primer tram de l’excursió també es pot fer per la platja. Deixem Sant Tomàs pujant una costa rocosa que ens durà fins a Atalis, seguint la línia de la costa i vorejant els camps fèrtils d’aquesta zona. Un cop travessat el pont per salvar la desembocadura canalitzada del torrent de sa Vall o Son Boter, el camí entra terra endins contornejant la zona humida de Son Bou, amb una vegetació que es va transformant a mesura que anem entrant dins el barranc. Gràcies a una passera feta amb blocs de marès, travessem el torrent en el punt on s’acaba la zona humida i comença el barranc pròpiament dit. Seguim vorejant el prat de Son Bou per un camí poblat de pins i ullastres fins a Son Benet. Després de caminar entre camps i pastures i passar el pont que salva el torrent del barranc des Bec, arribarem a la urbanització de Son Bou. L’etapa recorre tota la urbanització fins al final, on trobarem el pàrquing d’entrada a Son Bou, on acaba l’etapa. Si ens plantegem l’etapa com una excursió d’anada i tornada, ens podem estalviar aquest últim tram urbà, sense gaire interès, deixant el vehicle a l’altra punta de la urbanització, just on comença el sender.

Distància: 6,4 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 15 min

L’entorn
El recorregut d’aquest tram del camí de Cavalls és pla i poc accidentat, i mai assoleix gaire alçada. Tot i així, passa per hàbitats prou diferents com ara zones urbanes, barrancs interiors, costa baixa rocosa, dunes litorals, camps i pastures, o la zona humida de Son Bou. Aquesta maresma litoral, alimentada d’aigua pels dos torrents que travessa l’etapa, està separada del mar pel braç d’arena que formen els tres quilòmetres de la platja i la zona dunar de Son Bou. La vegetació predominant de la zona humida està constituïda per canyís i bova, i tot el conjunt fa que sigui un punt calent de biodiversitat, especialment a l’hivern, on es concentren nombroses espècies d’aus aquàtiques.

No t’ho perdis
• Zona humida de Son Bou: També coneguda com l’albufera de ses Canessies, és una de les principals zones humides de Menorca. Ineludible per als aficionats a l’observació d’ocells i a la natura en general. Consulteu altres zones interessants per a observar ocells a Menorca.

• Basílica paleocristiana de Son Bou: Restes d’una basílica de planta rectangular i tres naus separades per pilars que s’estima que va ser construïda al segle V. Es troba a l’extrem oriental de la platja de Son Bou, a pocs metres del mar.

• Torre d’en Galmés: Un dels poblats talaiòtics més grans de les Balears, que es troba entre Son Bou i Alaior, a uns 5 km d’aquesta població. Més informació sobre el poblat talaiòtic de Torre d’en Galmés.


DE SANT TOMÀS A SON BOU: LA NOVETAT

Notes de Viatge (2 de juny)



Avui, cercant un lloc on dormir més apartat del mar per reduir la humitat, he avançat fins a uns quatre quilòmetre sde Cala'n Porter, o sigui una bona part del següent tram. Realment és un dels trams més plaents dels que he fet fins ara; m'ha servit per recuperar algunes de les primeres sensacions que recordo de Menorca.

Va ser l'any 1979 al camí cap a Turqueta des de Sant Joan de Missa, aleshores encara sense asfalt. Viatjàvem amb una Montesa Impala 250, la Rosa, el seu fill David de quatre anys i jo; en els darrers quilòmetres el camí s'enfonsa cap un barranc de manera que a mida que avances, el cel va quedant més amunt mentre et van rodejant els penya-segats coberts d'un bosc clar d'alzines i pins. Quan tot just comença el camí a fer una lleugera baixada, a mà dreta hi queda un mas que més tard coneixeria com a sa Casa Vermella i que als mapes hi consta com a Mallaui. En arribar a aquest punt vaig frenar la moto tot aturant-ne el motor. De cop i volta el silenci es va fer evident precisament pel cant intermitent dels ocells, la guitza constant de les cigales i el volar esporàdic d’alguna mosca invisible. Un silenci ens corprengué i ens deixà sense paraules una bona estona, submergits en la grandesa del paisatge; ens impregnava d’un sol matiner i d'un vent suau, de roques i l'olor del mar. Extasiat, vaig percebre perfectament com l'Illa s'apoderava d'una sensibilitat estranya que no coneixia abans, permetent-me sentir-la bategar sota les meves primeres avarques mentre els murmuris de l'aire em mormolejaven a cau d’orella un contracte de fidelitat que mai no he trencat.
- Què passa?
La criatura de quatre anys, aliena a la transmutació, reclamava la platja promesa tot trencant un encant que s’ha conservat fins avui mateix.

En les incomptables ocasions en què he tornat a l’Illa, poques vegades m’havia retrobat amb la intensitat d’aquell primer moment de descoberta de la intimitat que més m’atrau de Menorca: el silenci. I avui, aquí, rodejat de ginebrons i ullastres, protegit del sol per un arbust que desconec, i badant en un cel tacat de cotó fluix, torno a gaudir d’aquell vell privilegi en un retrobament que em commou. Aquesta sí, aquesta és la Menorca a qui em vaig declarar. 


El sol comença a declinar fent més llarga l’ombra de les coses. Espero que avui que els genolls em fan menys mal trobi un lloc acollidor on  passar la nit. Per com ha estat el dia, la nit hauria de ser perfecte. O quasi.