Camí, a peu, al voltant d'una illa

Google translator

A T E N C I Ó ! ! !

Tanqueu totes les barreres que trobeu al vostre pas. Són per controlar el bestiar.

MAÓ



Notes de Viatge - 30 de juny
He arribat a primera hora a Sant Tomàs des de Ciutadella, en bus. Quan he començat a caminar cap a Binigaus per iniciar el camí a Galdana, he descobert que la bateria de la càmera Sony s'havia esgotat. Tot i portar la Nikon, de la qual sí que en tinc bateria de recanvi, he decidit tornar a prendre el bus cap a Maó per comprar una bateria de recanvi. Com que el carregador solar, que m'ha anat cobrint bé les càrregues de les bateries, en estar totalment esgotada tardaria quasi tot un dia per carregar-la, preferixo anar a Maó i aprofitar per fer-hi algunes fotografies.

Heus ací un primer condicionant imperatiu que contrasta amb la llibertat que experimento a cada moment en decidir què faré el moment següent; sense cap dependència; sense donar explicacions a ningú. Mai no he cregut en el cel i sempre m'ha semblat un lloc més aviat avorridot, que diria el Tomàs Molina de Polònia; ara bé, fer i desfer tantes vegades com et passi per la barretina i a cada moment del dia o de la nit, a aquestes alçades de la pel·lícula se'm presenta com si fos al paradís.I per cert, he pogut fotografiar les primeres estelades a Menorca!

Descobrint un Maó convertit en parc temàtic, m'he topat amb La Murada, un petit restaurant a la plaça Bastió i un lloc on he menjat prou bé doncs m'han atès de manera immillorable. M'hi he fet una copa de cava a la meva salut abans de dinar.

 (Per molts anys, Quico!)


When I'm Sixty-four
Avui faig 64 anys i en pensar-ho es dispara un galimaties d'imatges i records de tots aquests anys. Em ve al cap la Gran Festa Sorpresa que entre en David, en Joan, la Roser i els meu nebot i nebodes em van preparar l'estiu del 92, pels meus quaranta tacos. La festa va arribar a reunir unes 150 persones de quasi totes les etapes de la meva vida, poca conya! Per damunt de tot en recordo l'agraiment. Curiosament des d'aquell moment no he tornat a gaudir d'una 'esplendor' social tant complerta. És més: des d'aquell moment que poc a poc he anat reduïnt els meus cercles i distanciant-me d'algunes de les amistats que aleshores em semblava impossible que ens poguéssim perdre de vista. I em dol, perquè m'adono que recordo tothom i que m'els estimo siguin pocs o molts els moments de vida compartida; em ve al cap un remolí de noms i d'imatges que sembla com si desitjés recuperar-los tots ara mateix, amb urgència, mirar-los als ulls i dir-los que no els he oblidat, que sempre els he estimat i que no vull que m'oblidin a mi. Alguna cosa em recrimina la poca destresa en fer entendre com i quant he estimat i estimo encara. Però és tard, i ja cadascú hem anat fent la nostra vida. Que diferents aquests seixanta-quatre anys d'aquells que canten més amunt en John, en Paul, en George i en Ringo! D'alguna manera ells, els Beatles, com a punta de llança de tota la música dels 60, també formen part d'aquest cosmos desorganitzat, curull d'amors, amants, amistats, coneixences, companyies, amb qui he compartit des de segons d'una mirada fins etapes de vida viscudes de bracet.

M'agrada especialment que aquest aniversari hagi tingut lloc a Menorca, en la intimitat i en les circustàncies d'aquest viatge. L'Illa és un dels referents de la meva vida. Com la Rosa, el teatre o Bòsnia. També els Beatles, naturalment, en George i en John en concret, tenen molt a veure amb altres referents amb qui m'he identificat: Guillermo, o els Monty Python. Molt anarquitzant, tot plegat.

Algunes són referències que he anat a buscar. La Rosa, no cal dir-ho, la vaig anar a buscar en entendre que aquella noia que em captivava des d'un pòster penjat al saló Diana, seria algú important a la meva vida si algun dia l'arrivaba a conèixer. I efectivament, quan un any més tard la vaig conèixer personalment, me'n vaig enamorar i va acabar sent la persona amb qui he gaudit de la distància més curta que he sentit mai amb qualsevol altre ésser humà.

Pel que fa al teatre, de fet, me'l vaig trobar als 16 anys quan el meu germà Xavier em va invitar a intervenir en un Juli Cèsar que dirigí en Josep Anton Codina cap a l'any 67 o 68.
Em vaig enamorar des del primer moment d'aquell món silenciós entre caixes i bulliciós fora de l'escenari, de la llibertat que desprenien totes i cadascuna de les relacions establertes entre els diversos components de la companyia, l'alegria que destil·laven, la sensació que tot venia de molt lluny per no acabar mai...


A Bòsnia no. A Bòsnia m'hi va portar la indignació i la curiositat. També el deseper de veure com morien persones a diari davant els nostres ulls sense que ni jo ni ningú, aparentment, hi fes res per aturar-ho. Exactament com passa avui en dia amb els refugiats que moren al mediterrani. Va ser a Bòsnia on vaig constatar com un munt de decisions que poden afectar decisivament les nostres vides sovint són preses de manera irracional, on el component emocional és el dominant. També em va quedar clar que hi ha decisions a les quals els mortals comuns mai no hi tindrem accés, fins que no donem un cop de puny a la taula, o potser en llocs més dolorosos.
Com pot ser que grups reduïts de persones, implicades per foscos interessos i quasi sempre de manera corrupte, prenguin decisions que afectaran a centernars de milers de persones? No m'entra al cap que comptin amb el silènci de folgades majories silencioses. Així s'expliquen guerres, règims dictatorials, terrorisme, violacions de drets, tortures...  i una infinitat d'efectes producte, també, de la nostra inacció. No m'estranya que un teòric del socialisme català, un dia em confessés que el pitjor criminal del segle XX era l'innocent pare de família amb la seva predilecció per la ceguesa.

M'adono que si de la Rosa, del teatre, de'n Guillermo, de Menorca o de Bòsnia n'he tret algun aprenentatge ha estat genüí i 'virginal'. Vull dir que són referents que he conegut per mi mateix, que he 'descobert', per dir-ho d'alguna manera. De cap d'ells en tenia una referència anterior. Així n'he pogut extreure la meva propia conclusió sense contaminacions prèvies; almenys la primera impressió, que diuen que és la que val. En el cas de Bòsnia potser sí que en tenia la imatge distorsionada per notícies confuses i contradictòries. Per això hi vaig anar, per poder arribar per mi mateix a les meves pròpies conclusions.

És així que alguns fets quasi cotidians o semi-domèstics,segons el cas, han esdevingut els meus referents; sóc conscient que hi ha persones que es decanten pels presocràtics, per les ideologies polítiques, les fantasies religioses o els tractats tècnics; en el meu cas, els meus referents culturals han estat Guillermo, els Beatles i Monty Python, cosa que em satisfà enormement, doncs tots ells són anarquitzants; o jo els hi trobo.  Cap d'ells, però, m'ha marcat tant com el teatre en general i Shackespeare en particular, la Rosa, Menorca o Bòsnia.

When I get older losing my hair / Many years from now / Will you still be sending me a valentine / Birthday greetings, bottle of wine?

Lumpen
És curiosa la facilitat que tinc en atreure o sentir-me atret per personatges insòlits. Ara mateix estic assegut a la terrassa d'un bar a s'Esplanada des Quartels de Maó amb quatre personatges curiosos amb els que, ni sé com, he acabat establint contacte.
Han buscat el contacte ells, això ho sé segur, i em mantinc una mica al marge de la seva conversa que gira desordenadament al voltant de temes diversos: Camarón, xivatos, drogues, deutes, rics i pobres...

En un moment donat, m'involucro en una conversa, breu i entretallada sobre els canvis que ha sofert l'illa els darrers nou o deu anys. Coincidim en què trobem a faltar el silenci que abans hi imperava. Tres d'ells són castellans i el quart és un menorquí. La conversa té lloc en castellà, menys jo aguanto en català peti qui peti. Prenc nota d'una consideració que em fa el menorquí:

"Abans tots érem menorquins, alguns només ho éreu uns dies, però tothom formàvem part de l'Illa. Catalans, uns quants bascos i algun madrileny despistat era tot el que hi havia. Si venia una parella estrangera, tothom en parlava i els reconeixiem quan arribaven a qualsevol població: són els anglesos! o els italians... ens deiem els uns als altres. Aleshores només hi havia els de l'Illa, els catalans o valencians, els forasters (per la resta de l'estat) i els estrangers. Ara tot es barreja i només se sent xerrar en castellà. Ja no saps qui és qui i els menorquins ni ens veiem perquè ho hem posat tot a la venda o per llogar. I menorca, sense menorquins, no té massa sentit"

S'apropa bastant a les meves pròpies reflexions sobre l'illa.


Entretant arriba una parella mig hippie amb gos inclòs. És l'hora de tocar el dos; són quasi les cinc i he de passar per la botiga a recollir la bateria. A més els companys de terrassa s'arrenquen amb palmes i cante jondo, Ho entenc com una espècie de regal d'aniversari que agraeixo, però no és el meu món.



ES MERCADAL: PARADA I FONDA



Notes de Viatge · 29 de Maig

De bon matí he esmorzat a ca la Jeny, i he sortit a passejar per la carretera del Camí de Tramuntana. M’estic arrecerat de la mica de tramuntana en un caminet que es perd entre ondulacions del terreny i camps de cultiu; escolto els pardals; no sé de quina classe d'ocells es tracta, però a Menorca, tots els ocells petits són pardals. Almenys així m'ho contà el meu veí de taula d'ahir a Sant Tomàs.

Dels pardals, o dels ocells, passàrem als noms de lloc.

“A Menorca tenim molts topònims” -s’arrencà quan li ho vaig preguntar- “especialment noms de llocs, que van precedits per la partícula SON. Aquesta forma és la contracció de "çò (açò) d'en" i ve a ser un demostratiu indicatiu de propietat; per tant, el nom que segueix és el d'una persona, normalment el pagès que tenia el domini útil del lloc (Son Camps, Son Morell, Son Vives, Son Olivar). La majoria de llocs antics que tenen un nom que comença per 'son' corresponen a assentaments del període immediatament posterior a la conquesta catalana; però en molts casos el nom de persona ha anat canviant en funció dels canvis de persones o famílies que han ocupat el lloc. Quan el nom de persona és femení, la partícula SON canvia per SO NA ("çò de na" ); So na Rossa, So na Caçana, So na Marineta, So na Parets són llocs femenins que tenim.”

També em contà que el 1713, quan l'illa passà a mans de l'Imperi Britànic a causa del tractat d’Utrecht, en algunes poblacions com Alaior hi va haver revoltes en contra de la primera decisió política empresa pels britànics:  retirar la Inquisició del Sant Ofici. D'altra banda és prou conegut i d’agrair als anglesos que, sota la seva dominació, la llengua fos respectada com a llengua de transmissió oficial i vehicular a l'escola. Segur que és un dels factors clau que ha ajudat a mantenir el català gràcies a  l’estalvi de quasi 100 anys de persecució castellana. És destacable que són pocs els autors catalans del S.VIII contràriament al que passa a Menorca.

Joan Ramis i Ramis (1746-1819)
Joan Roca i Vinent (1747-1826)
Pere Ramis i Ramis (1748-1816)
Gaspar Pons i Cardona (1748-1826)
Joan Soler i Sans (1754-1809)
Josep Sanxo i Sanxo (1776-1847)
David Cause (Francès)



Realment aquests dies a Menorca van traient la pols a nocions quasi oblidades, com el fet de ‘deambular’ que tant m'atreia de “Las Aventuras de Guillermo”. El concepte de vagarejar amb la ment en blanc i els sentits alerta, a l'espera de qualsevol cosa fantàstica que pugui esdevenir, o encara millor: succeir-te. Ara mateix em trobo fent un ginet i una cervesa a ca'n Bep, a la plaça d'es Mercadal.


DE SANT TOMÀS A SON BOU



L’etapa
Aquest tram del camí de Cavalls comença a l’extrem de ponent de la platja de Sant Adeodat. Recorre les dues platges de la urbanització de Sant Tomàs per un passeig molt agradable entre la zona dunar i la urbanitzada. Aquest primer tram de l’excursió també es pot fer per la platja. Deixem Sant Tomàs pujant una costa rocosa que ens durà fins a Atalis, seguint la línia de la costa i vorejant els camps fèrtils d’aquesta zona. Un cop travessat el pont per salvar la desembocadura canalitzada del torrent de sa Vall o Son Boter, el camí entra terra endins contornejant la zona humida de Son Bou, amb una vegetació que es va transformant a mesura que anem entrant dins el barranc. Gràcies a una passera feta amb blocs de marès, travessem el torrent en el punt on s’acaba la zona humida i comença el barranc pròpiament dit. Seguim vorejant el prat de Son Bou per un camí poblat de pins i ullastres fins a Son Benet. Després de caminar entre camps i pastures i passar el pont que salva el torrent del barranc des Bec, arribarem a la urbanització de Son Bou. L’etapa recorre tota la urbanització fins al final, on trobarem el pàrquing d’entrada a Son Bou, on acaba l’etapa. Si ens plantegem l’etapa com una excursió d’anada i tornada, ens podem estalviar aquest últim tram urbà, sense gaire interès, deixant el vehicle a l’altra punta de la urbanització, just on comença el sender.

Distància: 6,4 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 15 min

L’entorn
El recorregut d’aquest tram del camí de Cavalls és pla i poc accidentat, i mai assoleix gaire alçada. Tot i així, passa per hàbitats prou diferents com ara zones urbanes, barrancs interiors, costa baixa rocosa, dunes litorals, camps i pastures, o la zona humida de Son Bou. Aquesta maresma litoral, alimentada d’aigua pels dos torrents que travessa l’etapa, està separada del mar pel braç d’arena que formen els tres quilòmetres de la platja i la zona dunar de Son Bou. La vegetació predominant de la zona humida està constituïda per canyís i bova, i tot el conjunt fa que sigui un punt calent de biodiversitat, especialment a l’hivern, on es concentren nombroses espècies d’aus aquàtiques.

No t’ho perdis
• Zona humida de Son Bou: També coneguda com l’albufera de ses Canessies, és una de les principals zones humides de Menorca. Ineludible per als aficionats a l’observació d’ocells i a la natura en general. Consulteu altres zones interessants per a observar ocells a Menorca.

• Basílica paleocristiana de Son Bou: Restes d’una basílica de planta rectangular i tres naus separades per pilars que s’estima que va ser construïda al segle V. Es troba a l’extrem oriental de la platja de Son Bou, a pocs metres del mar.

• Torre d’en Galmés: Un dels poblats talaiòtics més grans de les Balears, que es troba entre Son Bou i Alaior, a uns 5 km d’aquesta població. Més informació sobre el poblat talaiòtic de Torre d’en Galmés.


DE SANT TOMÀS A SON BOU: LA NOVETAT


Notes de Viatge (2 de juny)



Avui, cercant un lloc on dormir apartat del mar per evitar tot el possible la humitat, he avançat fins a uns quatre quilòmetres de Cala'n Porter, o sigui que he fet una bona part del següent tram. Realment és un dels trams més plaents que he recorregut, cosa que ha afavorit el recuperar algunes de les primeres sensacions que recordo de l'illa.

Va ocórrer al camí que mena a Turqueta des de Sant Joan de Missa, aleshores encara sense asfaltar. Viatjàvem amb una Impala, la Rosa, el seu fill David de quatre anys i jo; els darrers quilòmetres, el camí s'enfonsa cap un barranc de manera que, en avançar, el firmament es va empetitint més amunt dels penya-segats coberts de pins. L’ombra de l’obaga, quan tot just s’inicia la baixada suau, permet descansar els ulls d’un sol que enlluerna, i s'obre un paisatge verge, ple de detalls. A mà dreta, un lloc, sa Casa Vermella, que als mapes consta com a Mallaui.


En arribar a aquest punt vaig aturar la moto i el motor. De cop i volta el silenci es va fer evident precisament per la varietat de sons provinents de totes bandes. El cant intermitent dels ocells, la guitza constant de les cigales o el volar esporàdic d’una mosca invisible subratllaven un silenci que ens corprengué, a la Rosa i a mi, i ens deixà sense paraules una bona estona, submergits en la grandesa del paisatge; sol matiner, vent suau entre les roques i els pins,  i l'olor salobre remuntant la vall, com un corrent que fluís al revés. Extasiat, vaig percebre com si l'Illa s'apoderés d'una sensibilitat que no coneixia i jo sentis els batecs sota les meves primeres avarques; el murmuri d’un 'aire estrany mormolava un contracte de fidelitat que mai no he trencat.
-           Què passa?
La criatura de quatre anys, aliena a la transmutació del personal, reclamava la platja promesa.

En les incomptables ocasions en què he tornat a l’Illa, poques vegades m’havia retrobat amb la intensitat d’aquella primera descoberta del silenci de Menorca. I Avui, ara i aquí, rodejat de ginebrons i ullastres, a recer  del sol i badant sota un cel tacat de cotó fluix, torno a gaudir d’aquell vell privilegi en un retrobament commovedor Aquesta sí, aquesta és la Menorca a qui em vaig declarar. 



Finalment trobo un bon lloc on passar la nit. El sol comença a declinar fent més llarga l’ombra de les coses. Avui que els genolls em fan menys mal i per com ha estat el dia, la nit hauria de ser perfecte. O quasi.

 


DE TREBALÚGER A BINIGAUS, I RETORN A GALDANA


Si no pots accedir al vídeo, mira-te'l a Youtube

DE TREBALÚGER A BINIGAUS, I RETORN A GALDANA: LA PLENITUD
Notes de viatge (28 de maig)


Ahir vaig fer la meva pròpia variant del camí del Camí de Cavalls i per això he dormit a Trebalúger, que no entra a la ruta estricta del sender turístic. Avui m'arribaré a Binigaus passant per les cales de Fustam i Escorxada. Tot i que el sender dels mapes marca el camí pel litoral, com que el conec i és dur, m'endinso en la propietat per on sempre he passat i que m'agrada tant. La drecera surt de l'Est de Trebalúger i puja fins a trobar el camí d'Albranca Vell, el qual baixa fins a Fustam i Escorxada a través d'una pineda majestuosa on s'hi alcen parets de pedra seca i fins i tot passes per una antiga carbonera.

És un camí planer i tranquil que em recorda la quietud dels paisatges imaginats durant les lectures de ma infància. També les berenades amb la canalla del carrer Sant Quintí, o quan anàvem a caçar bolets a Mediona i Espolla, a les acaballes de les vacances... Evocacions que deuen explicar la meva metafísica de Menorca. La Dolors de ca l'Escalfet, la Roser de ca l'Angeleta, la Carme de cal Pepet de l'Ànima, el Josep "just", l'Amadeu de cal Correu, el meu amic inseparable d'aquells anys...Quin plaer escriure ara aquests noms!




És un camí planer i tranquil que em recorda la quietud dels paisatges imaginats durant les lectures de ma infància. També les berenades amb la canalla del carrer Sant Quintí, o quan anàvem a caçar bolets a Mediona i Espolla, a les acaballes de les vacances... Evocacions que deuen explicar la meva metafísica de Menorca. La Dolors de ca l'Escalfet, la Roser de ca l'Angeleta, la Carme de cal Pepet de l'Ànima, el Josep "just", l'Amadeu de cal Correu, el meu amic inseparable d'aquells anys...Quin plaer escriure ara aquests noms!


El capritx de banyar-me a les dues cales, Fustam i Escorxada, totalment sol, és immens malgrat l’excés d'algues, un autèntic problema en moltes platges de l'Illa. En sortir d'Escorxada em trobo amb què els propietaris del camí - algú em va parlar d'un Duc una vegada – i de la immensa finca que parteix de cala Escorxada i travessa bosc i camps fins a Torre Vella i Binigaus, no volen permetre el pas.


Altres propietaris sí que ho autoritzen, suposo que amb algun acord econòmic, o bé participant directament en la incipient indústria que s’està creant al voltant del camí de cavalls. Així m’explico la volta que fa el camí de cavalls per l’interior dels barrancs i que recorreré demà, espero.  Jo estava disposat a fer el recorregut que conec de fa anys i que travessa el bosc de pins pinyoners fins a sa Teulera; em contraria no poder visitar la vella barraca en desús per passar-hi una estona. Seria molt fàcil reprendre el final de  camí coster que mena a darrera la platja de Binigaus des de dalt sa Teulera, però uns cartells m'adverteixen de la prohibició de passar-hi; l’anunci d'unes càmeres de televisió que no vaig veure per enlloc em fan desistir del tot, no sense cagar-me una mica en tot plegat per haver d’optar pel camí enganxat a la costa i que passa pels barrancs i  espadats, sobre el mar.


Finalment he arribat a Binigaus i Sant Tomàs. Res a veure amb la immensa platja on t’hi podies perdre amb... bé, de fet amb tothom que he compartit Menorca; un moment o altre hem passat per Binigaus. Ha canviat molt. Al marge que enguany quasi no hi ha sorra sota el penya-segat, l'aglomeració és espectacular. Molta, molta gent. Molta més de la que em temia. Passo de quedar-m’hi i segueixo fins el Xiringo. En arribar-hi una divisió cuirassada de ciclistes quasi m'atropella just davant la cabana que està enfront del illot de Binicodrell. M’ha semblat que eren una colla de ciclistes menorquins 'rebotats'. No els falta raó;  la massificació fa perillar l'atractiu i estressa al personal. Els doblers deuen caure regularment per a alguns, principalment les empreses que trafiquen amb el camí de cavalls, les rutes ciclistes, el piragüisme, les excursions en barca i similars; a canvi, veure anunciades com a "verges" platges d’aigües i sorres amb deixalles, camins infestats de cotxes i pols aixecada per conductors incívics. Espero que no sigui l'avís que a Menorca li està arribant el moment de morir d'èxit. Cal agrair la resistència que ha perdurat fins fa molts pocs anys però ha arribat l'hora de dir-li a l'illa amb una certa recança, gràcies Menorca, ha estat polit mentre que ha durat; t'has fet gran Menorca, i d'illa petita, has passat crescut a ciutat. Però no és només la petita de les Balears qui ha canviat, no. El món i jo mateix. De fet, fa temps que en tenia la sospita. Per si un cas em fotré l’amanida i la cervesa que m’esperen al davant, abans que un dels pardals se m’acabi el blat de moro. Estic cansat i deprimit, tot i que estic en un dels llocs preferits. Me’n vaig a Mercadal on a ben segur que a l’Hostal de ca la Jeny hi trobaré habitació. Creu-ho els dits.




(30/31 de maig)

Després dels dos dies passats entre  Mercadal i el viatge forçat d’avui a Maó,  reprenc el Camí partint de Sant Tomàs i Binigaus cap a Cala Galana, ara sí, pel camí de cavalls. Tenia previst arribar aquest matí a Binigaus i fer avui aquest tram, però com que arribo prop de les set del vespre, em faré un bany i dormiré al porxo de la cova dels avis aquells que s’hi reuneixen els caps de setmana. Per a sort meva amunteguen les velles hamaques sota el petit porxo de pals.

Parteixo d’hora; deuen voltar les set. El dia s’aixeca preciós. Binigaus, sempre Binigaus. El camí travessa, lluny de la costa, el barranc de Trebalúger. També travessa el camí que mena a Sa Teulera des de sa Torra Vella i passant per les restes de sa Torra Nova. No m’ho penso dues vegades, deixo la motxilla al costat del camí i m’arribo a sa Teulera. No podia passar-hi a prop sense fer-m'hi la foto de rigor...

La resta de camí, un cop travessat el barranc,s’enfila per la solana cap un bosc frondós des del qual, com des d’un balcó que resseguís la muntanya, es van descobrint els horts banyats pel rierol. 



DE TURQUETA A GALDANA I TREBALÚGER


L’itinerari
Aquesta etapa del camí de Cavalls s’inicia al fons de l’arenal de cala Turqueta, des d’on el sender s’endinsa ràpidament a la zona boscosa i puja per salvar el desnivell del barranc que forma la platja. Després de caminar aproximadament 1 h, just havent passat el trencall cap a cala Macarelleta a mà dreta, arribarem a cala Macarella. Travessant la platja, vora l’únic restaurant que hi trobarem, unes escales ens condueixen a la part més alta del barranc que conflueix amb el camí que ens porta a cala Galdana, caminant uns 45 min.

Un cop a cala Galdana, el camí senyalitzat ens dirigeix a l’altra punta de la platja pel passeig de la urbanització, però és molt més agradable travessar el pont de fusta que trobem just arribar i vorejar la platja pel passeig fins al punt de primers auxilis. Des d’allà, unes escales travessen la urbanització per dins un alzinar fins a l’avinguda de sa Punta. Caminant a mà dreta i seguint les indicacions cap a cala Mitjana, haurem d’agafar el carrer del Camí de Cavalls (el segon a mà esquerra), que ens portarà al final de l’etapa.


Distància: 6,4 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 30 min


L’entorn

Un dels grans atractius d’aquesta etapa del camí de Cavalls són les platges verges de cala Turqueta, cala Macarella i Macarelleta, unes de les platges més emblemàtiques, i també freqüentades, de la costa sud de Menorca. Tot i així, la major part del recorregut transcorre dins una zona boscosa més o menys densa, on a la primavera ens acompanyarà el cant del rossinyol o la mallerenga carbonera (primavera) i, amb una mica
de sort, el famós cant del cucut. El bosc està dominat per pins, ullastres i alzines a les zones més protegides que donen accés a les platges. En canvi, a la part més alta, entre barrancs, hi domina la vegetació d’ambients més secs amb presència de romaní, estepes i xipell.

No t’ho perdis

• Cala Macarelleta: Petita platja verge d’arena blanca i aigües turqueses molt apreciada i visitada de la costa sud de Menorca. Abans d’arribar a cala Macarella, a mà dreta trobarem el camí per arribar-hi. A l’esquera de la platja, un camí picat al mateix penya-segat comunica aquesta platja amb la de cala Macarella. Podem utilitzar aquest accés com a alternativa per continuar l’etapa.

• Miradors: Durant el tram entre cala Macarella i cala Galdana, anirem trobant, a mà dreta, diferents caminets indicats que ens duran cap a quatre miradors. El primer ens ofereix una bona perspectiva de cala Macarella. Des dels tres següents gaudirem de bones vistes de la costa sud, dels seus típics penyasegats de pedra calcària i, els dies clars, de l’illa veïna de Mallorca.


DE TURQUETA A GALDANA I TREBALÚGER: LES ARRELS
Notes de viatge (27 de maig)


Abans d'emprendre el camí cap a les cales Macarelleta, Macarella i Galdana vull fer una fotografia de la imatge que conservo de Turqueta, retinguda des que Mossèn garriga em va oferir la cantimplora. Era ginet. Jo tenia 14 anys i em van quedar enregistrats el lloc, la temperatura i les pústules a la cara del capellà. Fito les pedres sobre les que una vegada em vaig deixar les claus de la d’ uns amics de la Rosa i meus. Evidentment les vaig tornar a recollir a cop d’Impala, i allí mateix m’esperaven. Aquest és el lloc. El  recordo amb arbres més petits, però. Encara no són les 7 del matí;   la llum  i la proximitat del paisatge m'emocionen; em pregunto si podria ser la darrera ullada al paratge origen de la meva fascinació.

El camí que porta  a Macarelleta és curt, còmode i agradable en aquesta hora del matí. El recorro amb la sensibilitat a flor de pell perquè en em sembla reconèixer detalls, aquí i allà,  que no veia des de fa cinquanta anys. Una determinada corba del camí, una tanca, un mur de pedra seca que divideix el bosc, una tanca... De fet la primera tanca menorquina que vaig veure.

Baixo cap a Macaralleta entre el xivarri dels ocells buscant menjar i l’olor de terra humida que em transporta; en cosa de segons, un joc del temps em trasllada a  Sant Pere després d’un xàfec d’estiu, a excursions amb els escoltes, o a un dia que tornava de París fent autoestop, i vaig protegir-me, per la boira densa, de la carretera que puja des de Port Bou a la frontera. Vaig saltar un mur i em vaig posar a dormir sense poder veure fins l’endemà al matí que era al cementiri. Em fa riure i em sento molt jo mateix en aquesta manera d’anar pel món sense cap reserva. Em venen al cap les paraules de Lennon a ‘Strawberryfields Forever’: No one I think is in my tree, I mean it must be high or low. És a dir, a vegades no tinc clar  si és que vaig per davant o per darrere de la resta, quan reflexiono sobre una conversa o qualsevol altre acte social. És com si em sentís una mica fora de lloc en qualsevol ambient, com si no acabés de formar-ne part. Ni tant sols sé comprendre si es tracta d’un fet extraordinari o és el més normal del món i tothom, cada dia,  s’ho menja per esmorzar, dinar i sopar amb la mateixa estranyesa que jo. Com diria el Marti: i què? És un avantatge o un inconvenient? Em deixo portar pel despertar de la cala i tot i la fresca vull nedar un cop més en aquestes aigües tant acollidorament amables.



La calma i el recolliment del bany, certament fresc, a Macarelleta conté una emoció que esclata entre els espadats del viarany que mena a Macarella. Aquest camí torturat, esculpit en el granit, me’l sabia de memòria i en recordo algunes formes sorprenent-me la fidelitat amb què recordo detalls incomprensibles.

Després d’una altra passejada arribo a Macarella. Com que falta més d'una hora perquè obrin la barraca amb terrassa que fa de bar, la cala i jo restem sols, mirant-nos fit a fit com es miren  els amants en desvestir-se;  just al costat del pi on vaig fer bivac durant aquell  viatge amb l’escola, faig una fotografia per constatar el moment, doncs la llum i  la memòria s’entreteixeixen fins a confondre’m. Poc a poc es va reprenent el meu diàleg amb l’illa i em sento a casa. El clapoteig de les onades s’anima mandrós. Són les arrels que mai més he oblidat, a mi! que sovint em trobo desarrelat en qualsevol situació. És magnífic sentir-me infant encara i parar esment a l’eco de veus d’antics companys ressonant en les roques. M’agrada pensar que l’illa guarda moments de màgia com aquest tant sols per a mi. Irracional? Sí,  ho sé, però dubto que tot just amb la raó aconseguís moments de felicitat com els que ara m’inunden.

L'esmorzar, un entrepà de formatge i sobrassada, em renova l'energia per fer la tirada fins a Galdana. Al complex turístic de Cala Galdana m’hi estic el temps just per aprovisionar-me i m’esfumo cap a la intimitat del camí. Això sí, he  comprat Paracetamol per mirar de contenir el dolor als genolls, que no millora.

He decidit deixar el camí de cavalls entre  Cala Mitjana i Sant Tomàs. Vull seguir el sender que mena a Trebalúger, fora de la rutes del camí de cavalls, i on tinc previst fer-hi nit.



Després de deixar enrere cala Mitjana, tant preciosa com plena, m’endinso en el bosquet que em menarà fins a Trebalúger. Tresco per un camí planer i tant afable que m’estiro a descansar tot menjant una formatjada de carn en salsa mentre escolto les notícies del Catalunya Migdia. Cony! sembla que la CUP no aprovarà els pressupostos del Govern! Que difícil mantenir la serenitat a vegades.

Després d’una curta becaina, arribo a Trebalúger, a l’hora dolça de la tarda. Tot i que hi ha força personal, amb prou feines es nota. Em ve de gust un bany per refrescar-me i tot seguit em refugiaré de la calar a la part del darrera de l'arenal, on un rierol d'aigua dolça separa el bosc de pins i alzines de l'horta en què la intervenció humana ha convertit el barranc de Trebalúger.

S'hi està fresc i deixo que el temps m'agomboli entre piulets de rossinyols i el cant de les cigales, el qual em submergeix en un son dolç.

En despertar, ella encara era allí. La platja era quasi buida. Fa una estona, en sortir de l’aigua després d’un bany deliciós, m’ha cridat l’atenció una noia que preian el sol a l’altra banda de la sorra. Era lluny i no la distingia bé, però diria que les nostres mirades s’havien creuat. Fantasiejo en com entrar-hi en contacte ja que és lluny i hauria de caminar una estona per arribar on és. La platja s’ha buidat i ella hi resta encara, plegant les coses amb molta calma. La veig dreta i m’agraden l’aire que desprèn i el seu cos bru i ben proporcionat. Em dirigeix una darrer mirada i inicia el camí cap a les roques. Em reca no haver intentat contactar-hi, però no ho he sabut fer mai. Arriba a les roques, i es gira cap a la platja. Tot i que és lluny, endevino que em mira. Aixeco el braç per acomiadar-me d’una història que ni tant sols ha començat. M’alegra comprovar que ella alça el braç i em saluda amb la mà. Coses efímeres que passen a Menorca, i que a vegades omplen un capvespre.

DE SON XORIGUER A SON SAURA I TURQUETA

Si no pots veure el vídeo, mira-te'l a Youtube


L’itinerari

Aquesta etapa del camí de Cavalls comença a 1 km del far d’Artrutx, seguint la carretera costanera de la urbanització que l’acompanya, però també podem partir des del far mateix. És aquí on comença la costa sud pròpiament dita. Els primers 2 km de l’etapa són per asfalt, travessant les urbanitzacions de cap d’Artrutx, Son Bosch (on haurem de passar el pont del port artificial) i Son Xoriguer. A partir d’aquesta platja, abandonem la zona urbanitzada i durant 4 km caminarem, resseguint la costa baixa del litoral, per un camí pla i rocós on anirem trobant petites cales fins a arribar a les platges de Son Saura del sud. Un cop travessades aquestes dues platges, el camí ens porta cap a la petita cala des Talaier. El sender comença a guanyar alçada, augmenta la presència de vegetació en el paisatge i, vorejant la talaia d’Artrutx, ens endinsem a la zona boscosa de l’apreciada cala en Turqueta, on acaba l’etapa.

Si sortim de la platja de Son Xoriguer, ens estalviarem tot el primer tram d’urbanitzacions i asfalt. Molt recomanable.

Distància: 8,5 km (13,3 des del cap d'Artrutx)• Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 3 h

L’entorn

El recorregut d’aquest tram del camí de Cavalls és pla i poc accidentat, i mai  assoleix gaire alçada. El paisatge dominant d’aquesta etapa consisteix en àmplies zones de roquissar litoral alternades amb petites cales al llarg del recorregut. Durant la major part del camí, hi trobarem una vegetació dominada per la marina baixa amb plantes com el xipell, les estepes i el romaní. A les platges de Son Saura del sud, podrem gaudir d’un pinar frondós entre la platja i la zona humida que la precedeix. A partir d’aquest punt, el paisatge comença a canviar i el camí de Cavalls entra a la zona boscosa de la part central de la costa sud de Menorca, dominada per l’ullastrar, el pinar i l’alzinar, com en el cas de l’entorn de cala en Turqueta.

No t’ho perdis

• Prat de Bellavista: Zona humida associada a les platges de Son Saura del Sud, refugi d’aus aquàtiques i emplaçament d’un alt valor ecològic. Respecteu-lo.
• Far d’Artrutx: Construït l’any 1858 i automatitzat a finals de la dècada de 1980, és un bon lloc per veure les postes de sol amb Mallorca com a teló de fons. Actualment, a les seves instal·lacions hi ha un bar restaurant obert durant la temporada turística.
• Talaia d’Artrutx: Antiga torre de defensa situada entre cala en Turqueta i cala des Talaier. Permet bones panoràmiques de la costa sud de Menorca.

DE SON XORIGUER A SON SAURA I TURQUETA: OBRIR ELS ULLS
Notes de viatge (26 de maig)



He deixat la motxilla grossa a Ses Persianes, amb la major part del pes. L’Àngel, el propietari, m’ha fet el gran favor. Ara me’n faig creus de no haver previst la necessitat d’anar primer a Ses persianes. Sóc una mica intrèpid i una mica neci; baixar del vaixell i posar-m’hi; a les 3 de la tarda, té collons. Sort que portava aigua,  nous i fruita. He comprat una motxilla petita on enquibir-hi el més imprescindible. I fora tenda. Recomenço amb força i amb prou cremes antiinflamatòries. Defallir no defalliré, malgrat els genolls.

Recomencem

En sortir de Ciutadella en bus cap al sud, a primera hora, he vist per damunt els camps d’ullastrells i ginebrons que arriben a mar, el Ferry de la Baleària; allà plantat, entre una extensió d’oliveres i murs de pedra seca com caixetes de bombons. He fet la foto amb el telèfon però el bus anava massa ràpid. Vindré a fer-la  algun dia. M’ha fet pensar en  la pel·lícula de Lawrence d’Aràbia, quan passa un vaixell entre dunes. Em va impressionar la imatge. Va ser una de les primeres decisions estètiques que vaig prendre. A més, la germana gran d’en Sandaran sempre  la tocava al piano del pis del carrer Rosselló. És curiós com s’associen les idees quan es deixa voleiar el pensament.


Des de la mateixa cala'n Bosch, una corrua ininterrompuda de caminants converteix el camí en un passeig. He hagut de deixar passar caminants, uns quants ciclistes i un grup de quatre o cinc genets a cavall abans de trobar un espai que em permetés una certa intimitat. 'Ommmm' , Quico, 'Ommmm' . Tothom els mateixos drets, recorda. Sí, l’estúpid de les xancletes de plàstic que enganxa el xiclet a l’escorça d’un pi, també, per inversemblant que et sembli. Es detecten rastres de brutícia als camins i a l'aigua, fruit de la pressió humana i  dels catamarans turístics. Em poso els auriculars a Son Saura, per tal de no haver d’escoltar els xiscles i crits provinents d’un d'aquests. A bord, el so d’ una espècie de turisme de borratxera  apaga el silenci de son Saura mentre la megafonia els anima a consumir sangria en diversos idiomes. Cap d’ells el català. Cada vegada temo més estar prenent la decisió de no  voler tornar a l’Illa. Qualsevol record queda lluny i sembla que el seu moment ja ha passat. Com més va més inversemblants em semblen les vivències passades aquí mateix, a Son Saura, amb anterioritat. Em dol i m’entristeix, però no em fa mal. Comprovo que ja no em dóna el que hi he cercat sempre, o ara no ho sé reconèixer. De fet ja havia anat minvant lleugerament en els darrers viatges, però l'obertura del Camí de Cavalls també m’ha obert els ulls. No dubto que deu ser un encert des del punt de vista turístic i econòmic;  ho aconsegueix, però, a costa de sacrificar  bona part del seu atractiu. El recolliment, la intimitat i el silenci costen de trobar. La sensació d’exclusivitat i el perfum d’aventura, s’han esvanit.


Em trobo observant Turqueta des d'un roquer emboscat davant la platja, on dormiré. Em pregunto com deurà estar en ple mes d'agost! Tot i això puc entreveure sobre impressionat al paisatge, el racó dels petons amb la Rosa, o bé mossèn Garriga oferint-me ginet de la seva cantimplora, la primera vegada que vaig veure la cala. 50 anys més tard d’aquell matí, Turqueta té ja poca cosa més a oferir-me  que el Parc Güell en diumenge. Almenys de dia, veurem com hi passaré la nit.
Recupero la intimitat
Ja només quedem una parella i jo escurant els darrers raigs de sol al resguard de la paret oriental. Ella llegeix i ell dorm d’esquena a ella. La pell bruna els dos. El moment em compensa d’un dia dur. Dur per la calor, per la caminada, uns tretze km., i dur també, perquè costa acceptar que es troben a faltar antigues emocions, vells estímuls que m’apropaven a llocs i persones.

Té, ara la parella marxa. Caminen per la riba i els segueixo amb la mirada.


CIUTADELLA: RETROBAMENT



Notes de Viatge (25 de maig)





per veure més fotos d'aquest dia, clica aquí

Realment ahir va ser un dia dur per als meus genolls; el dolor m'ha obligat a replantejar-me la travessa pel nord de l'Illa i he pres la decisió d'eliminar les rutes que em semblen més complicades. De Binimel·là als Alocs i a Pilar, com que ho conec de fa uns anys, ho evitaré  doncs és una ruta dura i difícil. Per cert, una altra xafarderia:  un grup que anaven a cavall van intentar fer el tram d'Alocs a Pilar i un dels cavalls va perdre peu i es va despenyar; sort que el genet havia baixat poc abans, en notar les pors i dubtes de l’animal. Poca conya amb el nord.


M'he quedat a les portes de fer el tram de Favàritx a s'Arenal d’en Castell. Aquest tram i el que arriba fins a Fornells i Tirant potser els podrem intentar amb la Marta, i si no, quedaran per a una altra ocasió...  Si es dóna.

Vist el pa que s'hi dóna, un cop hagi descansat un parell de dies a ses Persianes, recomençaré pel sud, que probablement seran trams més fàcils. Més descansat i de tornada de Maó, quan acabi el sud, potser serà el moment de pensar en els trams de Pilar o Algaiarens a Ciutadella o a Morell.

Demà, descansat i amb les cremes antiinflamatòries agenciades, aniré amb bus fins a Son Xoriguer per estalviar-me la part més edificada. Amb tot, la injecció de moral que ha significat Ciutadella i l'alegria que he compartit amb el personal de ses Persianes en retrobar-nos m’ha omplert de coratge. Ses Persianes es manté com un local on la llengua que impera, pràcticament en exclusiva,de manera natural, és el català i on la meva variant barcelonina hi canta bastant, però què hi farem! Segueixen servint  taronjades, naturals també, i permetent que es vagi a comprar l’ensaïmada al forn del davant, cosa que em tranquil·litza.


La llum de primera hora a Ciutadella conserva el perfum de frescor que em va impressionar aquell matí, a la casa on llogàvem una habitació amb en Norbert; les persianes de l'única finestra que dona al carreró que mena a ses Escales eren obertes i des de baixamar arribava una frescor humida que em transportà a Sant Pere quan les veïnes de bon matí i galleda en mà, escombraven i  regaven la seva part de carrer. Acluco les parpelles i em sembla sentir les veus animades de la Lola, l’Angeleta, la Loreto o la dona de cal Carreter.

He aprofitat per fer bugada. En aquest cas sí que ha estat còmode trobar un d’aquests espais on pots disposar de rentadores i assecadores per pocs euros. A punt i amb tota la roba neta de nou!

Mentre la rentadora feia el seu fet, m’he arribat tot  passejant fins a sa Caleta; m'he aturat a la terrassa on vàrem compartir una tarda de domino amb la Rosa, en Ramón del Bar Almirall i la Marta. El tram que hi ha fis la torre de Sant Nicolau, avui passeig Marítim, era un descampat  més  a l'oest del carrer Degollador. Ara està ben urbanitzat i és molt agradable passejar-hi a s'horabaixa per aturar-se a fer un gin en qualsevol terrassa. De fet és el primer gin a Ciutadella d’enguany. Aixeco el got en direcció al sol del crepuscle i brindo per un munt de persones que m’han acompanyat a Ciutadella. M’agradaria tenir moments per recordar tothom. La placidesa que envolta la posta a Ciutadella me’ls apropa i el gin facilita que l’emoció aflori. No sé fins a quin punt aquest viatge podrà esdevenir una recerca del temps perdut, però el contrast de la llum intensa del sol del capvespre i l'ombra que s’allarga en l'empedrat mut dels carrers, m'evoca complicitats. Certament, a Ciutadella s’hi amaguen bona part dels meus afectes.