Camí, a peu, al voltant d'una illa

Google translator

A T E N C I Ó ! ! !

Tanqueu totes les barreres que trobeu al vostre pas. Són per controlar el bestiar.

DIES TRANQUILS: DIA TERCER


Si no pots veure el vídeo, clica aquí per veure'l a Youtube

DIES TRANQUILS: DIA TERCER

Notes de Viatge (21 de juny) M de màgia

-        -  Aquesta illa t'acull, Quico; i no acull a tothom. Però a tu, t'acull.

Asseguts en una habitació clara del raval de Ciutadella, a s'horabaixa, davant la terrassa acolorida per les llums del crepuscle, na Consol i jo xerràvem davant una cervesa; comentàvem com ens vàrem conèixer, amb en Norbert, l'estiu en què ella tenia sa Gavina, el minúscul bar entaforat a la roca de sota sa Murada al port de Ciutadella; han passat molts anys i ens seguim trobant a Ciutadella sempre que m’hi estic.

Va sortir a la conversa el meu tradicional -i mai no reconegut- "despiste"; coses oblidades, claus deixades en panys o perdudes a la sorra... , algunes de tant valor com les d'una Norton Comando MK III 850 de finals dels 60; sempre s'han solucionat. Mai no m'he quedat tirat.  Per exemple,  una vegada vaig tenir pana de pobre amb la Norton; em va trobar la Guàrdia Civil i jo allà: aturat sense benzina i sense casc. No només no em van multar, si no que van xuclar benzina del dipòsit de la seva Sanglas al de meva moto. La Guàrdia Civil! 'Paga Felipe', em van dir. Era l'any 1982. Jo, una vegada que vaig haver de xarrupar benzina, a Eslovènia, tornant de Bòsnia, vaig estar marejat i vomitant tres dies.
Va ser en aquest moment de l'anècdota que na Consol va sentenciar:

-     -     Aquesta illa t'acull, Quico; i no acull a tothom. Però a tu, t'acull.

I me la vaig creure. Me la vaig creure perquè tenia ganes de creure-la i perquè era bonic pensar que l'illa podia tenir voluntat i prendre consciencia, la qual cosa elevava el meu vincle amb Ella a la categoria de relació. També me la vaig creure perquè jo mateix he tingut aquesta percepció alguna vegada, de fa estona. Algun cop, en algun indret aïllat de l'Illa, m'he permès sentir la seva presència talment un batec lent i soterrat que d'alguna manera es comunicava amb mi. És quan tanco els ulls embriagat i la respiro a fons.

Potser perquè demà a aquesta hora em trobaré al vaixell de tornada o bé perquè després d'un més a Menorca, començo a valorar l'excepcionalitat que m'ha envoltat, el cas és que m'ha vingut al cap, una vegada i una altra, la frase de na Consol.

La Plaça Artrutx des de la meva habitació
Per començar, a quarts de set Ciutadella s'ha vestit de llum de diumenge, el resplendor de les grans ocasions com es pot comprovar a la foto. Llum que m'ha acompanyat la resta del dia. Segon, pel que m’ha passat poc després de sortir de Ciutadella per es camí Vell de Maó; en passar per davant d'una tanca d'un vedat de caça que sempre havia vist amb el cadenat posat, he vist de reüll que el cadenat no hi era. He obert i un camí descuidat, amb aspecte de poc transitat, m'ha conduït fins un bosc petit de pins; un racó deliciós que m'ha produït des del primer moment un efecte de placidesa. En apagar el motor, el silenci s'ha imposat i he restat  una estona llarga assegut al seient, entre l'olor dels pins i ginebrons.


M'he quedat sol amb el silenci del matí, només trencat pels xiscles dels oronells i el sol que jugava amb els meus ulls tot amagant-se entre els pins. M'he disposat a passejar pels terrenys llaurats dels voltants amb un estat d'ànim de concòrdia i esperit reflexiu alhora, que semblava emanar de la meva pell. Els peus no semblaven tocar el terra. Ha estat com si talment hagués entrat en un marc protector, aïllat de la resta de l'univers i contenidor d'alguna mena de felicitat que semblava haver surat en l'ambient d'aquell bosc des d'un temps indeterminat; tres mesos o cinc mil anys, tant li fa. Potser provenia d'un gran amor esdevingut a l'entrada d'un capvespre de tardor, o bé d'uns marrecs que hi havien trobat la felicitat de descobrir un joc nou; potser uns vells amics s'havien retrobat molt de temps després d'haver perdut el contacte. Fos el que fos, m'ha provocat en mi una felicitat intensa i breu, que per uns instants m’ha fet sentir-me suspès en l'espai, a través del temps. Res, uns breus instants elevat, com si surés. Després, en travessar-lo he tornat al meu caminar de sempre.


Tal vegada la màgia no sigui més que això, un rastre d'emocions suspeses que en determinades circumstàncies esdevé perceptible als estranys. Qui sap quan dura... És l'illa que t'acull, m'ha xiulat una veueta; i he seguit el meu camí cap a la costa de tramuntana.

Un bany reparador, del tot necessari després de recórrer el camí fins a Cavalleria; després he decidit seguir-lo fins a  Cala Mica, una de les cales més sorprenents de Menorca. En primer lloc pel mur que la separa del camí per la banda de l'oest. Aquest dibuixa un gest artístic blanc i gris en seguir el terreny, que dona personalitat a la cala; aquest mur, a més, té un tanca i uns esglaons que comuniquen el camí amb la sorra, cosa que sempre m'ha fet pensar en una mena d'entrada a un jardí. En segon lloc, no és amable tot i que el paisatge lleugerament desolat, és captivador. De sorra poc fina, aquesta acaba així que toca l'aigua on comença un codolar que s'enfonsa ràpidament. Però en petits trams de la riba i a l’albir dels corrents, la sorra crea unes petites escalinates semicirculars sota l'aigua. Aquest ha estat el cas d'avui i, he decidit fer el darrer bany d'aquest viatge encaixat en l'espècie de tron, amb l'aigua fins a la cintura, durant mitja hora ben bona i sol com no havia pogut estar des dels primers dies; m'ha tornat a venir a la memòria na Consol. Realment, a dos dies de Sant Joan, trobar-se a plaer en una platja a Menorca, sol, i amb la sorra, l’aigua, la temperatura, el cel perfectament blau i tot a favor, només es pot entendre - m'he deixat convèncer- a què l'illa no només m'acull, si no que a vegades em fa regals com aquesta estona. Per això, malgrat les contrarietats dels primers dies, he renovat el meu sentiment per l'illa. I el meu sentiment càlid i profund pels instants compartits en aquesta illa  amb persones estimades; espero que aquests instants hagin dibuixat una traça que altres, en altres moments, puguin "creuar" com m'ha passat a mi avui.

Aviat tornaré cap a Ciutadella. Aniré a dinar a  l'Oar i aquesta tarda recorreré en moto els vells i coneguts itineraris cap a  Son Vivó, Sant Joan i Macarella per reviure aquelles tornades de platja, a finals dels 70, quan muntava despullat la Norton o la Benelli i no em posava els pantalons fins que no arribava Morverdre Nou, el primer rastre de civilització que es troba abans de Sant Joan de Missa, en tornant. I m'aturaré a Sant Joan; i m'acomiadaré com cal de l'Illa amb estada inclosa al banc tant blanc del porxo orientat a migjorn; i més tard posta des de sa Farola. I Passarem pàgina.


Morvedre Nou
P. S.
Ahir, dia de visita a Sant Joan de Missa no vaig poder visitar la capella perquè estava tancada en ser aquesta la setmana del 24 de juny. M'hauria quedat sense tenir cap foto de l'interior. Avui en passar cap a Macarella, he vist que estava oberta de bat a bat, amb confrares preparant-la per la celebració del patró de la Creu de Malta. L'he pogut visitar, fotografiar i acomiadar-me com cada vegada que m'acomiado de l'illa. I és que m'acull. Se'ns dubte.
Publica un comentari a l'entrada