Camí, a peu, al voltant d'una illa

Google translator

A T E N C I Ó ! ! !

Tanqueu totes les barreres que trobeu al vostre pas. Són per controlar el bestiar.

DIES TRANQUILS: DIA SEGON


DIES TRANQUILS: DIA SEGON

Notes de Viatge (20 de juny)

He deixat que la moto em porti fins al camí d’en Kane per evitar el brogit de la carretera principal, tant plena. Tot i conèixer bé el camí, poc Abans d’arribar a Alaior, he pogut descobrir un carrerany que es desvia a la dreta, si es ve de Mercadal. Si els primers dies d'aquest viatge em va costar adaptar-me als canvis que anava copsant en l'illa i vaig arribar a enfadar-m'hi una mica, sembla com si ahir i avui, ella mateixa em meni a retrobar aquella emoció per descobrir-ne aspectes nous; nous camins, nous paratges, vells silencis... velles i noves intimitats.


Porto estona seguint aquest camí en la calma del mig matí i sota l’esguard callat d'algunes cases blanques i verdes que, aquí i allà, m'observen entre els murs de pedra que les envolten. M'enfonso en aquesta pau com si fos el món idíl·lic descrit en antigues rondalles. 

Retrobo el silenci i la intimitat, si no perduts del tot sí que força malmesos. Menorca em torna a corprendre i me'n torno a enamorar en aclucar els ulls i respirar a fons la quietud que em captiva i que se m'ofereix aquí, ara mateix, tant sols per a mi. Les persones, els animals, les coses, els indrets, tot en general, o bé m'enamoren, o em fan una mandra immensa. Les feines, un favor fet a una amistat, qualsevol cosa, si no la faig il·lusionat se'm fa costa amunt Ho explicà molt bé John Lennon ja fa dies.


“Hi ha llocs que recordaré tota la vida; encara que alguns hagin canviat i no sempre a millor. Alguns ja no hi són i altres romanen encara; i tots aquells llocs tenen els seus moments, amb amants i amics que encara puc recordar. N'hi ha que han mort i altres encara viuen, però al llarg de la meva vida els he estimat i no els perdré l'afecte. Ans al contrari; sé que m'aturaré sovint a pensar-hi i que encara els estimaré més”



Menorca m’abraça amb una llum diàfana que retalla els turons de formes femenines. Els núvols sostenen el ritme lent del pas del temps i evoco migdiades llunyanes, quan m'escapava per vagarejar per un poble buit i silenciós. M'acompanyaven el parrupar dels coloms dalt els porxos de les cases, algun ronc d’un pagès en plena becaina o el so metàl·lic de les persianes repicant suaument les baranes dels balcons. Una terra sota el sol i  prop del mar. D’aquí a dos dies seré al vaixell de tornada intentant esbrinar qui deixa a qui. En qualsevol cas marxaré  a poc a poc; deixa que t'estimi fins al final.



Publica un comentari a l'entrada