Camí, a peu, al voltant d'una illa

Google translator

A T E N C I Ó ! ! !

Tanqueu totes les barreres que trobeu al vostre pas. Són per controlar el bestiar.

DIES TRANQUILS: DIA PRIMER



DIES TRANQUILS: DIA PRIMER

Notes de Viatge (19 de juny)

El vent a la cara i entre els cabells, a les mans, a tot el cos;  La moto em gronxa entre un mar d'olors; l'olor del ginebró esquitxada aquí i allà pel flaire penetrant dels camps adobats, i aquella altra olor, indescriptible, que entra pels porus i s'arrapa a la pell; l'olor dels pins i la de la terra. He aturat el vehicle i escric assegut al seient, aguantant la moto amb els peus al terra. A l'mp3 hi sona 'Put a Straw Under Baby' de Brian Eno que m'obre un ventall de possibilitats.


  .

Des del primer moment que he prescindit dels auriculars en tombar pels camins i llocs, per impregnar-me de les tonalitats sonores; però avui, per silenciar la moto, me'ls he posat i ara, sense els sons naturals, observo la natura a través d'una banda sonora; m'evoca una Menorca diferent. La puc captar sota els peus. Munto el cavallet i em deixo portar per una alegria trista feta d'hores passades i que ara sembla cridar-me des de l'Illa que tinc al meu davant, sol·lícita.

Obro bé els ulls i contemplo una vegada més el cel d’un blau que no me’n sé avenir, tot esquitxat de núvols perfectes. El lloc, el moment, el que es reuneix al meu voltant esdevé balsàmic i actua sobre les ferides que va deixant la supervivència. Les calma però no les cura. Com els analgèsics.


Ja he arribat a l'aparcament del camí que mena a Cala Pilar. Segueix la màgia que se m'ha aferrat al cos. El silenci s'omple amb els sons del bestiar que rondina rere una tanca, a l'ombra d'un parell de roures. Sembla impossible que res pugui alterar-se. Les tanques, el petit bosquet d'alzines i pins que s'enfila per on es perd el camí que seguiré tot d'una; el sol entre les fulles fa moure els animals del tancat am mandra; el temps resta suspès i el trajecte em convida a una frescor ombrívola. Abans d'alçar-me per emprendre el camí miro la vall i penso en els estius que m'he passat fent plans per quan arribés setembre. Però ja no. Ara els estius els passo recordant els plans que feia i que s'han esvaït, una mica per mandra, una altra mica per oblit... Però què tenim contra la nostàlgia, eh?  és l'única distracció que ens queda als que no hem tingut fe en el futur. L'única! Però l'agost no s'acaba i no arriba setembre fins que no vénen les pluges, no cal que ens hi posem pedres al fetge. Al capdavall està bé; està bé així.

Publica un comentari a l'entrada