Camí, a peu, al voltant d'una illa

Google translator

A T E N C I Ó ! ! !

Tanqueu totes les barreres que trobeu al vostre pas. Són per controlar el bestiar.

ALAIOR (STARDUST MEMORIES)


Notes de viatge:

Era la primavera del 77 o el 78 del segle passat. Feia poc que en Franco havia mort. El xivarri i la festa, reunits a Zeleste, al Saló Diana o a qualsevol altre catau d'activitat convulsa, havien pres els carrers junt a inquietuts laborals, nacionals, de gènere o de condició. Les mateixes persones que ens trobàvem a les les Rambles manifestant-nos amb l'Ocaña el Nazario i el Camilo, també ens trovabem a les reivindicacions de 9 barris en contra de la planta asfàltica o a Gallecs defensant un paratge natural. Era l'època en què ens saludàvem pels carrers i ens creuàvem, des de cridòries rebels, amb les feministes o els presos de la Copel. Era l'època en què el Zeleste separava el dia de la nit i on ens trobàvem tothom amb tothom. De tant en tant, a la guingueta del Parc de la Ciutadella hi muntàvem festa i música amb mitja Plateria, fins que quasi sortia el sol.

Fou en aquest context d'eufòria, d'afanys de llibertat, de descoberta, d'estímuls frescos i de noves emocions, quan vaig tornar a Menorca. De fet quan se'm va presentar la ocasió d'aprofitar el bitllet d'una parella que havia hagut de renunciar al viatge i que m'oferia una amiga, poc sabia que faria un pas profund en el meu vincle amb l'Illa, la relació amb la qual havia començat nou anys abans en un viatge de fi de curs.

D'acord amb l'esclat de música i colors tant freqüent en aquelles dates, ens va venir a acomiadar al vaixell un munt d'amistats amb instruments i rotllos de paper higiènic per fer de serpentines en el moment de salpar el vaixell. Fins i tot ens vam trobar que el Pepe-Lú, que portava una torradora de campeonat, va pujar al vaixell sense passatge, i que una mica més i se'n ve a Menorca amb nosaltres.

Recordo bé el moment. Ja feia un parell d'hores que havíem salpat i Barcelona només era una lluïsor somorta que s'anava apagant a l'horitzó. Nosaltres l'observàvem des de la barana d'una de les cobertes, a la popa del vaixell. L'aire, tot i que humit, era càlid i el propi vaixell ens protegia d'un excés de vent. La lluna brillava entre els teus cabells i parlàvem, com no podia ser d'altra manera, de música. Compartíem el gust pels Beatles, entre altres, però molt especialment les cançons del Rubber Soul. Tot i que els Fab Four ja fèia dies que s'havien separat, per l'impacte musical i sobretot pel missatge de les lletres, en parlàvem amb passió. En un moment donat i no sé per quina raó, la conversa girà sobre Joan Manuel Serrat i la cançó que parla de la noia trobada en aquell petit cafè, on no hi volen entrar ni la llum del carrer ni la gent assenyada. Va ser d'una revolada; no sé si pel romanticísme de la cançó, per l'embriaguesa de la nit o per trobar-nos en un vaixell rodejats per aquella immensa negror. El fet és que ens abraçarem i ens besarem amb un desfici tendre qua es va perllongar durant els dos dies que vaig passar a l'Illa amb tu. Tu t'hi vas quedar un temps a l'Illa, a Alaior, crec, o no massa lluny. Jo el diumenge tornava cap a Barcelona i et perdia la pista.



Fes el que vulguis
Ves cap on vagis
Pensa per tu mateix

Perquè no estaré amb tu

I aquells dos dies van ser plens de llum. No sé per quina raó he retingut una aturada a Alaior per posar benzina a la moto. Feia una mica de vent i, al cel, els núvols i el sol coquetejaven en una dansa contínua; sempre més he buscat a Menorca aquella sensació concreta de llibertat. Després ens aturàrem a son Bou i havent dinat vam arribar-nos a un mas on ens hi esperava l'Aura o l'Alba, rodejada de silènci i de camins entre tanques.

Dies especials que pronosticaven un canvi més definitiu. Menorca m'anava amarant mentre nosaltres ens adonàvem que allò que ens passava, fos el que fos, només ens passaria allí i durant aquell viatge.  L'arribada al mercat de Maó, les tomàtigues d'aquell hortet davant el port, menjats a queixalades; l'aigua gelada del pou com a única dutxa; cala Mesquida, les cançons cantades resseguint el camí que vorejava el port. I el comiat d'aquell capvespre. Trist i alegre a la vegada. I divertit! Et vaig anar llançant, d'un en un, tots els paquets de Rumbo, curt i sense filtre, que em restaven. 

I així es va quedar suspès en el temps aquell moment sostingut en l'espai. Aquell parèntesi preservat fins  avui en què, passejant per Alaior, m'he topat amb una d'aquestes botigues senzilles i elegants i en l'aparador de la qual hi lluien unes sabates d'avarca totes florejades. Ha estat una nova revolada que m'ha fet voleiar el record. I he anat al bar de la plaça, tot content a escriure aquestes quatre ratlles. M'he demanat un gin i una cervesa, com en els vells temps i he contemplat la plaça. Que maques les places de la Mediterrània quan, a migdia i a l'ombra d'una cervesa fresca, hom pot adonar-se que és on s'amaguen tots els dies lluminosos.


Publica un comentari a l'entrada