Camí, a peu, al voltant d'una illa

Google translator

A T E N C I Ó ! ! !

Tanqueu totes les barreres que trobeu al vostre pas. Són per controlar el bestiar.

NOMÉS PER ALS TEUS ULLS



NOMÉS PER ALS TEUS ULLS

Notes de Viatge (21 de juny)


De fet, a Ciutadella, tot ha girat sempre al voltant de la plaça d’Artrutx i del carrer de Sant Joan, que parteix d’un dels extrems de la placeta.

L’any 1967, va ser on ens deixà el bus que ens portava, a mi i als meus companys de classe, provinents de Maó. El record que en tinc, amb sa Contramurada encara sense asfaltar, és el de la fotografia de sota, tot i que es tracta d’una foto dels anys trenta.

Anys més tard, la setmana santa del 1979, ens instal·larem amb la Rosa en una caseta del carrer de Sant Joan que ens havia deixat uns dies en Víctor. La plaça d’Artrutx va ser doncs l’entrada i sortida naturals del carrer, però també el punt des d’on descobrir la Ciutadella vella. Va ser en aquesta estada quan vaig entrar a un bar per comprar tabac i em va semblar el bar més acollidor del món. Era Ses Persianes, el mateix bar on he acabat allotjant-me cada vegada que vaig a Menorca, des de fa anys.

Pel que fa al carrer de Sant Joan,hi ha un bar que enllaça aquest carrer amb el de Sant Joaquim , en el qual l’any 1985, el de la gira amb el grup de teatre,  ens trobàvem els “futboleros” del grup mirant a la tele les tristament famoses imatges de la final de la Copa d’Europa a l’Estadi de Heissel. Era el dia que la meitat del grup partia cap a Barcelona, i els xòfers de les furgonetes, ens hi quedàrem una setmana més, topagao...

Al marge dels darrers anys, i alguns d’abans amb el Quique, en què m’he allotjat a ses Persianes, compartint estada amb l'Anna, l'Antonio i la Marta, la plaça ha estat on he viscut i per tant plena de records agradables; no puc mirar el centre de la plaça sense recordar els esmorzars amb l’Anna i l’Antonio, decidint què faríem aquell dia, o fent un cafè alguns vespres amb na Consol. És per això que estimo aquesta fotografia, perquè ha esdevingut un recull d'emocions, d'arrels que m'aferren a aquest petit racó, però també a Ciutadella i a la illa sencera.




CAMÍ DE TORNADA, PUNT I FINAL






CAMÍ DE TORNADA, PUNT I FINAL


Notes de Viatge (21 de juny) Punt i final



No hi ha entrada a port més majestuosa que el canal de promeses i complicitats que mena a Maó. La sortida d'un vaixell del port pren una força dramàtica d'aventura i un udol de vaixell en deixar sa Mola és l'expressió del dolor pel comiat.

Avui toca fer el recorregut a la inversa. Amb el cor encongit miro i remiro aquests molls que he vist canviar a través del temps com si tinguessin vida pròpia. Puc veure'm recórrer en bicicleta la costa que s'enfila fins el mercat, l'any 1967 amb els companys del Costa i Llobera. Menjant un tomàquet per esmorzar, agafat de l'hort,  l'any 77 a la barraca del Moll de Llevant. Paquets de Rumbo curt llençats des de la barana del vaixell, en acomiadar-me de la Marta. Arribades a l'alba, amb el Quique, a primers dels vuitanta; el gin, asseguts a l'interior fosc del Baixamar tot escoltant Bach, mentre veiem créixer el dia que il·luminava el port. El panorama des del pont, el dia que arribàrem de Mallorca, amb la Rosa i el Moya, l'any de la gira amb la companyia de teatre. El mateix panorama, de tornada a Barcelona amb l’Anna i l’Antonio.

Encara no m'he cansat d'escrutar aquesta badia desesperadament cada cop que he de partir. Com si esperés un darrer cop de força capaç de retenir-me que mai no arriba. I m'enfilo a la frontera del vaixell amb els primers símptomes d'enyor. Sé ja per endavant que cercaré a l'horitzó, des de Vilanova, el perfil de Mallorca i que alçaré la vista cap al cel, més amunt de les cases, per comprendre la diferència. El cel, les cases... els migdies lents com els de la infantesa, la meva conversa amb l'illa; el vent, la llum, els colors, les olors... Els edificis no gaire alts, per exemple; el silenci a l'hora de la migdiada, la calor blanca. Tot es desfarà com el fum, en entrar al port de Barcelona. La vida s'amagarà, un cop més rere els plans per viure-la i encara voldré vagarejar, com en "Guillermo" amb els "Proscritos", per tardes de mans a les butxaques i regust de terra als llavis.

Quan deixo enrere un indret on hi he viscut estones extraordinàries, no l'abandono del tot doncs hi resta una part de mi; roman com a penyora del meu retorn, i reviu en cadascuna de les persones que l’he compartit.


Final de curs 1966/67 a Menorca amb l’escola Costa i Llobera

Alfageme Rius Humbert, Antolin Urpinas Lluís, Aragó Gassiot Tarsici, Artigal Valls Josep Maria, Ballber Algueró Amadeu, Ballester Muñoz Ferran, Bartomeu Balbuena Heliodoro, Bermejo Costa Antoni, Cabezas Casanovas , Camí Casella Xavier, Canals Tomàs Tony, Cantó Martorell Lluís, Carvajal Camp Jordi, Codina Mir Ramon, Comas Roses Jordi, Comas Coma Anton Maria, Comas Coma Pere Maria, Cortés Miguel Ramon, Daví Aragay Jordi, Farré Agustin Jordi, Fló Martí Jordi, Gomez Rahola Agustí, Grau Ribot Jordi, Leveroni Escofet Jordi, Lupon Roses Emili, Martell Pérez Albert, Martínez Fontanet Adolfo, Mas Jové Josep Oriol, Mirada Costí Antoni, Miserachs Vidal Josep Maria, Montañà López Manuel, Morera Borrell Enric, Mundó Gibert Joaquim, Palacin Casal Manuel, Pedrals Pugues Ricard Maria, Pelegrí Piñas Ramon, Pomerol Montseny Josep Maria, Porta Rado Jordi, Pullès Klarer Antoni, Puyol Serra Joan, Ramírez Rodríguez Antonio, Romeu Juvé Francesc, Rovira Peras Jordi, Rovira Font Manel, Rovira Jarque Enric, Salvador Ribera Oriol, Sandaran Fontfreda Francesc, Solé Sugranyes Jordi, Teixidor Escobar Alejandro, Torres Sanauja Josep Maria, de, Trias Ortigas Agustí, Ubach Nuet Juli, Vendrell Sala Josep Maria, Vidal Santos Miquel Àngel, Vidal Puntijoch Manuel, Vila Roig Enric, Yzaguirre Maura Xavier, Benejam Pilar, Mossèn Garriga,


Amistats que han cedit a la illa la major part de la màgia que em lliga a Menorca. A totes elles, gràcies per compartir-la.

Marta Castelar, Susanne, Kirsten, Eduard Domingo, Rosa Morata, Consol, Víctor León, Gabi, Norbert Íbero, Quique Miquel, Eva, Ari, Oscar Mas, Rosa Gavin, Walter Cots, Albert Moya, Tito Lucchetti, Victòria Gallego, Jordi Martínez, Francesc Albiol, Joan Cabo, Josep Parramon, Pepe Rubianes, Noli Rego, Montse Calçapeu, Claret Papiol, Joan Ollé, Núria Nebot, Maria Guardiola, Esteve Fort; Biel, Joan i Àngel de Ses Persianes; Sílvia, Joan i Fali, Anna Solís, Antonio “Vendetta” Rodríguez, Jordi Roca, Georgina, Olga Febrer, Rosa Maria, Vicenç Soriano, Montserrat Edo, Marta Mas .



DIES TRANQUILS: DIA TERCER


Si no pots veure el vídeo, clica aquí per veure'l a Youtube

DIES TRANQUILS: DIA TERCER

Notes de Viatge (21 de juny) M de màgia

-        -  Aquesta illa t'acull, Quico; i no acull a tothom. Però a tu, t'acull.

Asseguts en una habitació clara del raval de Ciutadella, a s'horabaixa, davant la terrassa acolorida per les llums del crepuscle, na Consol i jo xerràvem davant una cervesa; comentàvem com ens vàrem conèixer, amb en Norbert, l'estiu en què ella tenia sa Gavina, el minúscul bar entaforat a la roca de sota sa Murada al port de Ciutadella; han passat molts anys i ens seguim trobant a Ciutadella sempre que m’hi estic.

Va sortir a la conversa el meu tradicional -i mai no reconegut- "despiste"; coses oblidades, claus deixades en panys o perdudes a la sorra... , algunes de tant valor com les d'una Norton Comando MK III 850 de finals dels 60; sempre s'han solucionat. Mai no m'he quedat tirat.  Per exemple,  una vegada vaig tenir pana de pobre amb la Norton; em va trobar la Guàrdia Civil i jo allà: aturat sense benzina i sense casc. No només no em van multar, si no que van xuclar benzina del dipòsit de la seva Sanglas al de meva moto. La Guàrdia Civil! 'Paga Felipe', em van dir. Era l'any 1982. Jo, una vegada que vaig haver de xarrupar benzina, a Eslovènia, tornant de Bòsnia, vaig estar marejat i vomitant tres dies.
Va ser en aquest moment de l'anècdota que na Consol va sentenciar:

-     -     Aquesta illa t'acull, Quico; i no acull a tothom. Però a tu, t'acull.

I me la vaig creure. Me la vaig creure perquè tenia ganes de creure-la i perquè era bonic pensar que l'illa podia tenir voluntat i prendre consciencia, la qual cosa elevava el meu vincle amb Ella a la categoria de relació. També me la vaig creure perquè jo mateix he tingut aquesta percepció alguna vegada, de fa estona. Algun cop, en algun indret aïllat de l'Illa, m'he permès sentir la seva presència talment un batec lent i soterrat que d'alguna manera es comunicava amb mi. És quan tanco els ulls embriagat i la respiro a fons.

Potser perquè demà a aquesta hora em trobaré al vaixell de tornada o bé perquè després d'un més a Menorca, començo a valorar l'excepcionalitat que m'ha envoltat, el cas és que m'ha vingut al cap, una vegada i una altra, la frase de na Consol.

La Plaça Artrutx des de la meva habitació
Per començar, a quarts de set Ciutadella s'ha vestit de llum de diumenge, el resplendor de les grans ocasions com es pot comprovar a la foto. Llum que m'ha acompanyat la resta del dia. Segon, pel que m’ha passat poc després de sortir de Ciutadella per es camí Vell de Maó; en passar per davant d'una tanca d'un vedat de caça que sempre havia vist amb el cadenat posat, he vist de reüll que el cadenat no hi era. He obert i un camí descuidat, amb aspecte de poc transitat, m'ha conduït fins un bosc petit de pins; un racó deliciós que m'ha produït des del primer moment un efecte de placidesa. En apagar el motor, el silenci s'ha imposat i he restat  una estona llarga assegut al seient, entre l'olor dels pins i ginebrons.


M'he quedat sol amb el silenci del matí, només trencat pels xiscles dels oronells i el sol que jugava amb els meus ulls tot amagant-se entre els pins. M'he disposat a passejar pels terrenys llaurats dels voltants amb un estat d'ànim de concòrdia i esperit reflexiu alhora, que semblava emanar de la meva pell. Els peus no semblaven tocar el terra. Ha estat com si talment hagués entrat en un marc protector, aïllat de la resta de l'univers i contenidor d'alguna mena de felicitat que semblava haver surat en l'ambient d'aquell bosc des d'un temps indeterminat; tres mesos o cinc mil anys, tant li fa. Potser provenia d'un gran amor esdevingut a l'entrada d'un capvespre de tardor, o bé d'uns marrecs que hi havien trobat la felicitat de descobrir un joc nou; potser uns vells amics s'havien retrobat molt de temps després d'haver perdut el contacte. Fos el que fos, m'ha provocat en mi una felicitat intensa i breu, que per uns instants m’ha fet sentir-me suspès en l'espai, a través del temps. Res, uns breus instants elevat, com si surés. Després, en travessar-lo he tornat al meu caminar de sempre.


Tal vegada la màgia no sigui més que això, un rastre d'emocions suspeses que en determinades circumstàncies esdevé perceptible als estranys. Qui sap quan dura... És l'illa que t'acull, m'ha xiulat una veueta; i he seguit el meu camí cap a la costa de tramuntana.

Un bany reparador, del tot necessari després de recórrer el camí fins a Cavalleria; després he decidit seguir-lo fins a  Cala Mica, una de les cales més sorprenents de Menorca. En primer lloc pel mur que la separa del camí per la banda de l'oest. Aquest dibuixa un gest artístic blanc i gris en seguir el terreny, que dona personalitat a la cala; aquest mur, a més, té un tanca i uns esglaons que comuniquen el camí amb la sorra, cosa que sempre m'ha fet pensar en una mena d'entrada a un jardí. En segon lloc, no és amable tot i que el paisatge lleugerament desolat, és captivador. De sorra poc fina, aquesta acaba així que toca l'aigua on comença un codolar que s'enfonsa ràpidament. Però en petits trams de la riba i a l’albir dels corrents, la sorra crea unes petites escalinates semicirculars sota l'aigua. Aquest ha estat el cas d'avui i, he decidit fer el darrer bany d'aquest viatge encaixat en l'espècie de tron, amb l'aigua fins a la cintura, durant mitja hora ben bona i sol com no havia pogut estar des dels primers dies; m'ha tornat a venir a la memòria na Consol. Realment, a dos dies de Sant Joan, trobar-se a plaer en una platja a Menorca, sol, i amb la sorra, l’aigua, la temperatura, el cel perfectament blau i tot a favor, només es pot entendre - m'he deixat convèncer- a què l'illa no només m'acull, si no que a vegades em fa regals com aquesta estona. Per això, malgrat les contrarietats dels primers dies, he renovat el meu sentiment per l'illa. I el meu sentiment càlid i profund pels instants compartits en aquesta illa  amb persones estimades; espero que aquests instants hagin dibuixat una traça que altres, en altres moments, puguin "creuar" com m'ha passat a mi avui.

Aviat tornaré cap a Ciutadella. Aniré a dinar a  l'Oar i aquesta tarda recorreré en moto els vells i coneguts itineraris cap a  Son Vivó, Sant Joan i Macarella per reviure aquelles tornades de platja, a finals dels 70, quan muntava despullat la Norton o la Benelli i no em posava els pantalons fins que no arribava Morverdre Nou, el primer rastre de civilització que es troba abans de Sant Joan de Missa, en tornant. I m'aturaré a Sant Joan; i m'acomiadaré com cal de l'Illa amb estada inclosa al banc tant blanc del porxo orientat a migjorn; i més tard posta des de sa Farola. I Passarem pàgina.


Morvedre Nou
P. S.
Ahir, dia de visita a Sant Joan de Missa no vaig poder visitar la capella perquè estava tancada en ser aquesta la setmana del 24 de juny. M'hauria quedat sense tenir cap foto de l'interior. Avui en passar cap a Macarella, he vist que estava oberta de bat a bat, amb confrares preparant-la per la celebració del patró de la Creu de Malta. L'he pogut visitar, fotografiar i acomiadar-me com cada vegada que m'acomiado de l'illa. I és que m'acull. Se'ns dubte.

DIES TRANQUILS: DIA SEGON


DIES TRANQUILS: DIA SEGON

Notes de Viatge (20 de juny)

He deixat que la moto em porti fins al camí d’en Kane per evitar el brogit de la carretera principal, tant plena. Tot i conèixer bé el camí, poc Abans d’arribar a Alaior, he pogut descobrir un carrerany que es desvia a la dreta, si es ve de Mercadal. Si els primers dies d'aquest viatge em va costar adaptar-me als canvis que anava copsant en l'illa i vaig arribar a enfadar-m'hi una mica, sembla com si ahir i avui, ella mateixa em meni a retrobar aquella emoció per descobrir-ne aspectes nous; nous camins, nous paratges, vells silencis... velles i noves intimitats.


Porto estona seguint aquest camí en la calma del mig matí i sota l’esguard callat d'algunes cases blanques i verdes que, aquí i allà, m'observen entre els murs de pedra que les envolten. M'enfonso en aquesta pau com si fos el món idíl·lic descrit en antigues rondalles. 

Retrobo el silenci i la intimitat, si no perduts del tot sí que força malmesos. Menorca em torna a corprendre i me'n torno a enamorar en aclucar els ulls i respirar a fons la quietud que em captiva i que se m'ofereix aquí, ara mateix, tant sols per a mi. Les persones, els animals, les coses, els indrets, tot en general, o bé m'enamoren, o em fan una mandra immensa. Les feines, un favor fet a una amistat, qualsevol cosa, si no la faig il·lusionat se'm fa costa amunt Ho explicà molt bé John Lennon ja fa dies.


“Hi ha llocs que recordaré tota la vida; encara que alguns hagin canviat i no sempre a millor. Alguns ja no hi són i altres romanen encara; i tots aquells llocs tenen els seus moments, amb amants i amics que encara puc recordar. N'hi ha que han mort i altres encara viuen, però al llarg de la meva vida els he estimat i no els perdré l'afecte. Ans al contrari; sé que m'aturaré sovint a pensar-hi i que encara els estimaré més”



Menorca m’abraça amb una llum diàfana que retalla els turons de formes femenines. Els núvols sostenen el ritme lent del pas del temps i evoco migdiades llunyanes, quan m'escapava per vagarejar per un poble buit i silenciós. M'acompanyaven el parrupar dels coloms dalt els porxos de les cases, algun ronc d’un pagès en plena becaina o el so metàl·lic de les persianes repicant suaument les baranes dels balcons. Una terra sota el sol i  prop del mar. D’aquí a dos dies seré al vaixell de tornada intentant esbrinar qui deixa a qui. En qualsevol cas marxaré  a poc a poc; deixa que t'estimi fins al final.



DIES TRANQUILS: DIA PRIMER



DIES TRANQUILS: DIA PRIMER

Notes de Viatge (19 de juny)

El vent a la cara i entre els cabells, a les mans, a tot el cos;  La moto em gronxa entre un mar d'olors; l'olor del ginebró esquitxada aquí i allà pel flaire penetrant dels camps adobats, i aquella altra olor, indescriptible, que entra pels porus i s'arrapa a la pell; l'olor dels pins i la de la terra. He aturat el vehicle i escric assegut al seient, aguantant la moto amb els peus al terra. A l'mp3 hi sona 'Put a Straw Under Baby' de Brian Eno que m'obre un ventall de possibilitats.


  .

Des del primer moment que he prescindit dels auriculars en tombar pels camins i llocs, per impregnar-me de les tonalitats sonores; però avui, per silenciar la moto, me'ls he posat i ara, sense els sons naturals, observo la natura a través d'una banda sonora; m'evoca una Menorca diferent. La puc captar sota els peus. Munto el cavallet i em deixo portar per una alegria trista feta d'hores passades i que ara sembla cridar-me des de l'Illa que tinc al meu davant, sol·lícita.

Obro bé els ulls i contemplo una vegada més el cel d’un blau que no me’n sé avenir, tot esquitxat de núvols perfectes. El lloc, el moment, el que es reuneix al meu voltant esdevé balsàmic i actua sobre les ferides que va deixant la supervivència. Les calma però no les cura. Com els analgèsics.


Ja he arribat a l'aparcament del camí que mena a Cala Pilar. Segueix la màgia que se m'ha aferrat al cos. El silenci s'omple amb els sons del bestiar que rondina rere una tanca, a l'ombra d'un parell de roures. Sembla impossible que res pugui alterar-se. Les tanques, el petit bosquet d'alzines i pins que s'enfila per on es perd el camí que seguiré tot d'una; el sol entre les fulles fa moure els animals del tancat am mandra; el temps resta suspès i el trajecte em convida a una frescor ombrívola. Abans d'alçar-me per emprendre el camí miro la vall i penso en els estius que m'he passat fent plans per quan arribés setembre. Però ja no. Ara els estius els passo recordant els plans que feia i que s'han esvaït, una mica per mandra, una altra mica per oblit... Però què tenim contra la nostàlgia, eh?  és l'única distracció que ens queda als que no hem tingut fe en el futur. L'única! Però l'agost no s'acaba i no arriba setembre fins que no vénen les pluges, no cal que ens hi posem pedres al fetge. Al capdavall està bé; està bé així.

LLIBRE PER DESCARREGAR I VÍDEO COMPLERT

ALAIOR (STARDUST MEMORIES)


Notes de viatge:

Era la primavera del 77 o el 78 del segle passat. Feia poc que en Franco havia mort. El xivarri i la festa, reunits a Zeleste, al Saló Diana o a qualsevol altre catau d'activitat convulsa, havien pres els carrers junt a inquietuts laborals, nacionals, de gènere o de condició. Les mateixes persones que ens trobàvem a les les Rambles manifestant-nos amb l'Ocaña el Nazario i el Camilo, també ens trovabem a les reivindicacions de 9 barris en contra de la planta asfàltica o a Gallecs defensant un paratge natural. Era l'època en què ens saludàvem pels carrers i ens creuàvem, des de cridòries rebels, amb les feministes o els presos de la Copel. Era l'època en què el Zeleste separava el dia de la nit i on ens trobàvem tothom amb tothom. De tant en tant, a la guingueta del Parc de la Ciutadella hi muntàvem festa i música amb mitja Plateria, fins que quasi sortia el sol.

Fou en aquest context d'eufòria, d'afanys de llibertat, de descoberta, d'estímuls frescos i de noves emocions, quan vaig tornar a Menorca. De fet quan se'm va presentar la ocasió d'aprofitar el bitllet d'una parella que havia hagut de renunciar al viatge i que m'oferia una amiga, poc sabia que faria un pas profund en el meu vincle amb l'Illa, la relació amb la qual havia començat nou anys abans en un viatge de fi de curs.

D'acord amb l'esclat de música i colors tant freqüent en aquelles dates, ens va venir a acomiadar al vaixell un munt d'amistats amb instruments i rotllos de paper higiènic per fer de serpentines en el moment de salpar el vaixell. Fins i tot ens vam trobar que el Pepe-Lú, que portava una torradora de campeonat, va pujar al vaixell sense passatge, i que una mica més i se'n ve a Menorca amb nosaltres.

Recordo bé el moment. Ja feia un parell d'hores que havíem salpat i Barcelona només era una lluïsor somorta que s'anava apagant a l'horitzó. Nosaltres l'observàvem des de la barana d'una de les cobertes, a la popa del vaixell. L'aire, tot i que humit, era càlid i el propi vaixell ens protegia d'un excés de vent. La lluna brillava entre els teus cabells i parlàvem, com no podia ser d'altra manera, de música. Compartíem el gust pels Beatles, entre altres, però molt especialment les cançons del Rubber Soul. Tot i que els Fab Four ja fèia dies que s'havien separat, per l'impacte musical i sobretot pel missatge de les lletres, en parlàvem amb passió. En un moment donat i no sé per quina raó, la conversa girà sobre Joan Manuel Serrat i la cançó que parla de la noia trobada en aquell petit cafè, on no hi volen entrar ni la llum del carrer ni la gent assenyada. Va ser d'una revolada; no sé si pel romanticísme de la cançó, per l'embriaguesa de la nit o per trobar-nos en un vaixell rodejats per aquella immensa negror. El fet és que ens abraçarem i ens besarem amb un desfici tendre qua es va perllongar durant els dos dies que vaig passar a l'Illa amb tu. Tu t'hi vas quedar un temps a l'Illa, a Alaior, crec, o no massa lluny. Jo el diumenge tornava cap a Barcelona i et perdia la pista.



Fes el que vulguis
Ves cap on vagis
Pensa per tu mateix

Perquè no estaré amb tu

I aquells dos dies van ser plens de llum. No sé per quina raó he retingut una aturada a Alaior per posar benzina a la moto. Feia una mica de vent i, al cel, els núvols i el sol coquetejaven en una dansa contínua; sempre més he buscat a Menorca aquella sensació concreta de llibertat. Després ens aturàrem a son Bou i havent dinat vam arribar-nos a un mas on ens hi esperava l'Aura o l'Alba, rodejada de silènci i de camins entre tanques.

Dies especials que pronosticaven un canvi més definitiu. Menorca m'anava amarant mentre nosaltres ens adonàvem que allò que ens passava, fos el que fos, només ens passaria allí i durant aquell viatge.  L'arribada al mercat de Maó, les tomàtigues d'aquell hortet davant el port, menjats a queixalades; l'aigua gelada del pou com a única dutxa; cala Mesquida, les cançons cantades resseguint el camí que vorejava el port. I el comiat d'aquell capvespre. Trist i alegre a la vegada. I divertit! Et vaig anar llançant, d'un en un, tots els paquets de Rumbo, curt i sense filtre, que em restaven. 

I així es va quedar suspès en el temps aquell moment sostingut en l'espai. Aquell parèntesi preservat fins  avui en què, passejant per Alaior, m'he topat amb una d'aquestes botigues senzilles i elegants i en l'aparador de la qual hi lluien unes sabates d'avarca totes florejades. Ha estat una nova revolada que m'ha fet voleiar el record. I he anat al bar de la plaça, tot content a escriure aquestes quatre ratlles. M'he demanat un gin i una cervesa, com en els vells temps i he contemplat la plaça. Que maques les places de la Mediterrània quan, a migdia i a l'ombra d'una cervesa fresca, hom pot adonar-se que és on s'amaguen tots els dies lluminosos.


D'ALGAIARENS A CALA MORELL

L’etapa
El recorregut d’aquesta etapa del camí de Cavalls comença al segon pàrquing que trobem dels dos que hi ha a les platges d’Algaiarens, a les quals ens haurem d’acostar expressament si les volem gaudir. El camí s’endinsa per una zona boscosa fins a arribar a ses Fontanilles, caminant uns 10 minuts. Després de passar entre algunes barraques de pescadors, anirem vorejant el mar, amb unes bones vistes de les platges d’Algaiarens i punta Roja, fins a arribar al codolar de Biniatram. Un cop travessat aquest atractiu paratge costaner, el sender abandona la línia de mar per agafar un camí interior que ens duu fins a la urbanització de cala Morell. Caminant 25 minuts pels carrers d’aquest nucli turístic arribarem a la necròpolis de Cala Morell, just uns metres abans del final de l’etapa.

Distància: 5,4 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 1 h 30 min

L’entorn
Aquesta etapa del camí de Cavalls abandona la zona fèrtil i boscosa de la Vall d’Algaiarens per passar a un paisatge de garriga i màquia litoral, dominat per una vegetació baixa i dispersa amb presència de xipell, romaní, savina i camamilla de Menorca. També hi trobarem una interessant concentració de garballó, una palmera endèmica de les regions mediterrànies. No ens ha de passar per alt l’interès del paisatge geològic de cala Morell, punt exacte on es troben les dues grans parts geològiques de Menorca, Migjorn i Tramuntana. Aquest fet ens proporciona unes formacions geològiques molt característiques, de les quals destaca, presidint cala Morell, la roca de l’Elefant, que veurem des de diferents punts elevats de la urbanització o des de la platja.

No t’ho perdis
• Platges d’Algaiarens: També anomenat platges de La Vall, és un conjunt de dues platges verges format per la platja des Tancats i la platja des Bot, amb una zona humida associada a la part posterior. Més informació sobre les platges d’Algaiarens.
• Aljub de Corniola: Aljub en perfecte estat de conservació. Els aljubs són construccions destinades a la recollida d’aigua de pluja mitjançant una gran plataforma oberta en rost que canalitzava l’aigua cap a un pou construït o picat a la roca
• Necròpolis de cala Morell: Conjunt de catorze coves d’enterrament picades a la roca que van ser emprades des de l’època pretalaiòtica fins al segle II dC. Abans d’arribar al final de l’etapa, trobarem un petit pàrquing i l’entrada a la necròpolis.

D'ALGAIARENS A CALA MORELL: FER LES PAUS


Notes de Viatge (7 de juny)


El bus que porta a la Vall des de Ciutadella. Sembla mentida que aquelles 'platges del Marquès" o d'Algaiarens, o de la Vall que vam trobar amb en Norbert a principis dels anys 80, i que eren pràcticament inaccessibles, ara estiguin connectades tres cops al dia amb Ciutadella per un bus que tarda poc més de mitja hora. Quan hi anàrem per primera vegada fou perquè algú ens en va parlar en termes d'una vall paradisíaca i solitària, encara verge perquè era propietat de l'antiga 'Caixa de pensions de Catalunya i Balears'. Dues  platges quasi llegendàries. De fet estaven vetades fins i tot als menorquins.

Tot i això, pujarem a la Benelli que ens portava amunt i avall i ens dirigirem cap a la Vall d'Algaiarens. Evidentment a la primera no trobarem la carretereta, aleshores molt menys indicada, i ens presentarem a cala Morell. Posats a fer vàrem vagarejar unes hores pels volts de la cala, per la necròpolis i per aquelles roques pedregoses i feréstegues que semblen sorgir del mar. Després d'intercanviar seqüències de xiscles durant una bona estona amb una gavina que semblava respondre'ns, tornarem a intentar trobar la 'famosa' vall; això sí, després de fer un mos en un bar, un cafè i un peta.

Finalment vam trobar la carretera; aleshores només estava asfaltada fins que entrava al bosc per baixar cap a la vall. A  mitja baixada ens trobarem una de les tanques característiques de Menorca, amb tot de senyals de direcció prohibida i cartells cridaners de prohibit el pas en diversos idiomes; ens aturarem per decidir què fèiem, doncs era molt clar que no es podia passar i no podíem fer el distret. No sé com,  va aparèixer una espècie de guarda que ens va deixar passar després de comprovar que no portàvem cap tenda ni sac de dormir i que no teníem la intenció de pernoctar-hi.
 

Seguirem el camí per un paradís que s'obria davant els nostres ulls, descobrint una vall tancada per turons boscosos que semblaven esmorteir la vida del seu darrera, aïllant-nos de la resta del món. La sensació d'exclusivitat, de ser els únics éssers humans en aquell edèn ens omplia d'eufòria . En Norbert es posà dret damunt els estreps de la Benelli i començàrem a baladrejar un tros del 'Chauffeur.. al Palace!'

Per triomfar a la societat
una doble vida has de portar,
cal guardar les formes,
cal dissimular
que el que a tu t'agrada no es pot explicar
perquè tant tu, com tu, com tu, com jo
venim aquí a fer el pendó!

En arribar a la platja des Tancat, just al final de la primera platja que es troba, vam descobrir el petit sender que mena fins sa platja des Bot, on vàrem gaudir de la posta de sol més impactant que recordo. Bé, potser només igualada per una viscuda al port de Sóller, anys enrere, amb la Carme.

Ara són poc més de les 10 el matí, m’he banyat, estic fresc i disposat a fer el camí fins a cala Morell, on espero ser a temps d’agafar el bus de les 3. En tot cas n’hi ha un altre a les 6. La vida és allò que et succeeix mentre estàs assegut esperant el bus, m'he dit; sí, ho sé, Lennon ho canta a ‘Beautiful  Boy’, però se’n deu haver adonat molta gent, hores d’ara. Se m'instal·la, poc a poc, la idea m'endinso en un món que ja no existeix. Em sobresalto. Dylan afirma que els temps estan canviant. Som nosaltres que passem pel temps, no a la inversa.

Sempre he tingut tendència a deixar que l'atzar s'ocupi d'algunes de les coses que porto a terme. Curiosament, ara mateix, al meu mp3, hi sona una versió de Mr. Tambourine Man, de Bob Dylan. Contemplo el mar i part del camí recorregut del tram d'avui; el paisatge se m’apareix acollidor, feréstec i tendre a la vegada; lluny escolto les cigales i em deixo prendre per la llum blava que retalla els llocs per on acabo de passar. Assegut sota la minsa ombra d’una roca, espero com si se m'hagués de revelar un secret; el sol em busca, inclement amb obstinació  i m'enfonso en aquesta solitud, alhora plenitud i absència.




DE PUNTA PRIMA A CALA DE SANT ESTEVE


L’etapa

Aquesta etapa del camí de Cavalls etapa parteix de la urbanització de punta Prima, a l’extrem nord de la platja. El camí transcorre arran de costa per una zona de marina baixa, deixant enrere la presència de l’illa de l’Aire i el seu far imponent. Després de passar per unes antigues salines en desús, el camí ens porta fins a la torre de defensa d’Alcalfar. El sender baixa fins a la platja del nucli urbà del mateix nom, que haurem de travessar per retrobar el camí, després de creuar la carretera que porta a aquesta població. A partir d’aquí, abandonem la línia de la costa i, després de travessar una altra carretera, en aquest cas la de la urbanització de s’Algar, ens dirigim cap al barranc de Rafalet. Deixem aquest barranc frondós pujant cap a una zona de pastures fins a l’entrada del lloc de Son Vilar, per agafar un camí que ens porta fins a cala Sant Esteve. Després de vorejar aquesta cala cap a l’interior, caminant per un breu tram d’asfalt, es recupera el sender per un camí empedrat que puja fins al final de la etapa, el pàrquing de cala Sant Esteve – fort Marlborough.

Aquest tram del camí de Cavalls transcorre primer per un tram pla seguint la mateixa línia de costa. Es camina per una zona rocosa de marina baixa dominada pel llentiscle (mata) i les savines fins a l’alçada de la torre de defensa d’Alcalfar, ubicada dalt d’un penya-segat amb bones perspectives de la zona. Després de passar el petit nucli d’estiueig d’Alcalfar, el camí s’endinsa a l’alzinar de cala Rafalet, un canvi radical en el paisatge, on val la pena aturar-se i recórrer el barranc fins a la seva desembocadura al mar. A partir d’aquest punt i abandonant el barranc, el camí travessa una zona de pastures i petits ròdols d’ullastres on acostuma a haver-hi ramats de bens. És important tancar totes les barreres que trobem al nostre pas, ja que són essencials per regular el bestiar i que no s’escapi. El camí segueix flanquejat per paret seca i passa pels llocs de Son Vidal i Sant Joan de Binissaida. Tot seguit, baixa per un barrancó poblat d’ullastres que arriba a cala Sant Esteve.

Distància: 7,3 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 40 min

L’entorn

No t’ho perdis

• Barranc de Rafalet: Poblat per un alzinar ombrívol ideal per fer una aturada. Deixant el camí de Cavalls i seguint barranc avall, arribarem, en pocs minuts, a la minúscula cala de la seva desembocadura.
• Torre d’Alclafar: Just abans d’arribar a Alcalfar, trobarem la torre de defensa del mateix nom. Fou construïda pels espanyols després de la seva conquesta de l’any 1782.
• Illa de l’Aire: Durant la primera part del recorregut anirem deixant enrere l’illa de l’Aire i el seu far. Aquest illot conserva una interessant biodiversitat amb un alt valor ecològic. N’és un bon exemple el fet que allotja la població més densa de sargantana balear Podarcis lilfordi de Menorca.
• Torre dels Penjats: L’itinerari no hi passa i pràcticament no la veurem si no és que ens desviem per un petit sender que hi porta just abans de baixar cap a la cala Sant Esteve.
• Fort Malborought: Fortificació excavada al subsòl rocós construïda pels anglesos entre 1710 i 1726 per defensar el castell de Sant Felip. Obert al públic.
Llocs d’interès propers
• Castell de Sant Felip: Restes del que va ser una de les fortificacions més importants a la Mediterrània. Construït pels espanyols a partir de l’any 1555 i ampliat pels anglesos durant la seva primera dominació (1708-1756). Carles III, després de conquerir Menorca l’any 1782, ordenà destruir-lo. Obert al públic.

DE PUNTA PRIMA A CALA DE SANT ESTEVE: ESGOTAT

Notes de Viatge (5 de juny)

Estic de ple en la darrera etapa dels trams del Sud. M’he saltat el tram de Binibèquer a Punta Prima ja que és un continu de urbanitzacions; de fet el tram d’avui també passa en gran part pel mig de petits pobles d’estiu com Alcaufar, o Alcalfar, que encara no he tret l'entrellat de quin és el nom correcte ja que l’he vist d’ambdues formes depenent de la font.


Curiosament el darrer tram serà l’únic que he fet sense aigua. A Punta Prima ha estat impossible de trobar una ampolla de litre i mig. Clar que només hi havia els bars oberts quan hi he passat, doncs els súpers encara no havien aixecat les persianes Al final, esgotat, assedegat i adolorits els genolls,m’he aturat en una esplanada, prop de la carretera a Sant Lluís, per veure passar el ferry amb el que vaig arribar fa exactament dues setmanes; se m’ha acostat un home gran, m'ha dit que era de Ferreries, i s’ha interessat pel meu estat. De fet jo simplement badava.Hi havia una caravana amb una de les portes entreobertes i sense senyals d’haver-hi ningú. L’estranyesa compartida ha estat el motiu que arrenquéssim la conversa.

En veure la motxilla al terra i jo assegut al seu costat, s’ha pensat que havia pres mal. Ell és un caminador, m’ha dit, i ja havia anat a peu de Barcelona a Roma. Enguany havia intentat anar a peu fins a Jerusalem però a la costa Croata va haver d’abandonar ja que es va lesionar un genoll (Collons de genolls!) i va haver d’agafar un vol d’Split a Barcelona, abandonant l’aventura. Ho tornarà a intentar, però. Hem estat parlant una estona dels trams del Camí de Cavalls i ha reafirmat la meva opinió que aquest es ven com un destí turístic quasi familiar, per fer a peu, en bicicleta o a cavall, procurant dissimular-ne algunes dificultats. Quan m’ha insistit si realment necessitava res, li he confessat el problema que tenia amb l’aigua. Previsor, l’home, s’ha arribat al cotxe que tenia una mica més enllà i n’ha tronat amb una ampolla d’aigua gran. I fresca, fantàstic! Tornen les paraules de na Consol:

        - Aquesta Illa t’acull, Quico; i hi ha persones a qui rebutja. A tu t’acull.


Cansat he caminat fins a Sant Lluís arrossegant els peus i no podent amb l’ànima, com em sentia a la tornada de les excursions amb els llobatons, i tornar a casa pels carrers de Barcelona esdevenia un calvari. El bus m’ha portat fins a Maó. És diumenge i tot està tancat. Només hi ha obert un bar just sortint de l’estació on m’he demanat una tapa per dinar. Fa una calor intensíssima que no convida a sortir al carrer.



A PEU DE MERCADAL A FORNELLS




Al centre de Mercadal, on hi conflueixen l’antiga carretera, el carrer major, la carretera a Fornells i el carrer que arriba a l’entrada dell camí d'en Kane, s’hi troba el Bar d'en Bep. No recordava que es digués així, sempre l’havia anomenat el bar de la plaça. Clar que ara n’hi ha un altre de bar, potser per això ha calgut distingir-lo. Al costat i fent cantonada, on ara s’hi troba una fruiteria, fins fa uns deu anys, hi havia una espardenyeria dels Riudavets de Migjorn, on jo hi comprava les avarques des dels anys 80. La única dependenta era família dels Riudavets i era una dona gran que ja devia tenir 800 o 900 anys la primera vegada que hi vaig entrar; les darreres vegades ja es veia que no podia durar massa degut a la sordesa, als tremolors i a les dificultats d’atenció que es feien més evidents anys rere any. Malgrat tot jo hi comprava les meves avarques perquè eren bones i perquè aquell món presidit pel tracte amable de l’anciana dependenta i la botiga mateixa, em fascinaven i em traslladaven a un altre món.

Les darreres vegades ja no li quedaven ni forces per pujar al pis on la senties remenar ja que no li quedaven ni tots els números, ni colors o tipus de calçat. Em conformava amb el que ella bonament baixava després de sentir-la trastejar una bona estona. Fins que va arribar un any en què la botiga romania tancada i vaig suposar que la dona havia mort. Per sort vaig trobar un altre lloc on comprar-me el calçat menorquí, avarques però també botes, sabates o porqueres, a Ciutadella. El costum de fer un gin al bar de la plaça, ara d’en Bep, per passar-me una estona mirant l’antiga espardenyeria l’he mantingut tots aquests anys.

Ara hi ha una fruiteria moderna i tant atractiva que hi he comprat una mica de fruita per al camí a peu fins a Fornells que em disposo a fer. Mentre anava mirant la fruita m’ha estat impossible no  escoltar una cotorra que xerrava foraster i que garlava sense parar; que sí “aquí la fruta es muy cara”, que sí “en Barcelona cuesta la mitad”… I no parava de garlar. En posar-me al seu darrera per pagar, és quan he vist el BMW aturat davant la botiga amb el porta paquets  obert;  al seu darrere hi  creixia una pacient fila de cotxes.

De cop i volta ha sonat un clàxon i la cotorra s’ha disculpat a la dependenta mentre, carregada de bosses plenes de fruita, corria cap al maleter del vehicle.
      
      - Se ve que mi coche molesta, ha cridat a l’atabalada dependenta a mode de disculpa.

Hem creuat una mirada còmplice amb la noia de la botiga disposada a cobrar-me els albercocs.

-        -  Si només fes nosa es cotxo…, li he dit de sota veu; hem rigut una mica per dins, mentre la cotorra es ficava dins el cotxe i desapareixia de la visual de la botiga entre gemecs dels pneumàtics.

Quan ha desaparegut la corrua de vehicles acumulats s’ha restablert el silenci i he pogut començar l’excursió cap a Fornells des del mateix espai on abans hi comprava les meves avarques. M’ha vingut al cap la delicadesa de l’antiga propietària comparant-la amb la veu de cotorra i m’he adonat que sí, que havia passat molt de temps. 

Our House

M’aturo un moment per escoltar com es mereix Our House de Crosby, Stills, Nash & Young que sona al meu mp3. M’assec en un sortint de la paret seca que voreja la carretera i sota un dels pins monumentals que ressegueixen aquest tram de la carretera. La cançó era la preferida de la Marta, una amiga llunyana de  finals d’estiu, i de qui em vaig assabentar ja fa una anys,  que no havia pogut, o sabut o volgut superar la mort de son pare i es va llançar al buit des d’un setè pis. Ella, que em va cridar l’atenció per estar plena de vida! Una víctima més de la perplexitat. 

Arribo a Fornells acalorat i amb els peus adolorits d’haver caminat tanta estona damunt l’asfalt i amb les avarques noves. Això sí, ni una butllofeta. He tingut sort.

M’assec a la Palma i prenc una cervesa gelada mentre contemplo el port, on llegia, alguns capvespres i davant una cervesa amb gin, el Quartet d’Alexandria de Durrell, amb el Norbert. Fins i tot la cervesa sembla canviar de gust i s’encomana de la grandesa de la badia  El port de Fornells és un dels refugis naturals de la costa nord de Menorca, una zona exposada a la tramuntana

Refugi
Quan vaig començar a venir a Menorca amb assiduïtat, em vaig acostumar a passar els tres o quatre primers dies a Fornells per desconnectar del brogit de Barcelona, deia. Efectivament. Els únics establiments que hi havia eren el forn, una botiga que feia de basar, de quiosc, de papereria i de botiga d'ultramarins. Aa la plaça, el restaurant ca'n Burdó havia tancat arruïnat després de negar-se a preparar una caldereta al rei Joan Carles  per ser fora de temporada de llagosta; el restaurant d’es Pla va aprofitar l’ocasió i va preparar la caldereta per a la cort, convertint-se en proveïdor real i accedint a una fama que el manté obert avui en dia. Aleshores m'allotjava a la Palma, també l'únic bar que hi havia al poble i que a les 10 de la nit tancava.

No recordo un altre poble més tranquil que el Fornells d’aleshores, el recorria cap al tard, o ja entrada la nit.

 La torre de Fornells s’eleva en una llengua de terra que separa l’entrada del port de la platja de Tirant. A uns 40 metres sobre el nivell del mar, és un bon mirador d’aquesta costa, rocosa, feréstega i batuda pel vent. Per arribar a la fortificació construïda a començaments del segle XIX, només cal agafar el camí empedrat que surt del nord del poble i que voreja la cova natural que alberga una ermita dedicada a la Mare de Déu de Lourdes. La perspectiva que dóna l’altura permet observar a vol d’ocell el nucli pescador, farcit de cases blanques amb elements decoratius d’influència anglesa: finestres de guillotina, cortines i vidres de quadrícula. Tot blanc i verd, com una imatge congelada en el temps, sobretot en aquesta hora, havent dinat. Des de la punta de la torre refaig el camí per endinsar-me pels carrers que baixen al port. Passo davant les restes de l’antic castell de Sant Antoni, del segle XVII. Es tracta de dues entrades en forma de túnel que conduïen a la fortificació, considerada el nucli fundacional del poble. Passejant per la plaça del Forn, fins al carrer Major m’entretinc tafanejant per les botigues d’artesania, entre els cada cop més abundants bars i restaurants.

És aquí on s’ha forjat el plat que més renom ha donat a Fornells: la caldereta de llagosta. Diuen que el secret rau en la destresa del cuiner, però, sobretot, en la qualitat de la llagosta que es pesca als voltants d’aquest port: un crustaci de closca vermellosa o morada capturat de manera tradicional amb cistells col·locats com una trampa en el fons marí. Aprofito que passo per davant del restaurant Es Cranc i faig una reserva per al dia 17, quan hi vindré a fer una caldereta amb la Marta; una altra Marta amiga de fa molts i molts anys.