CAMÍ DE CAVALLS

Camí, a peu, al voltant d'una illa

Google translator

A T E N C I Ó ! ! !

Tanqueu totes les barreres que trobeu al vostre pas. Són per controlar el bestiar.

NOMÉS PER ALS TEUS ULLS



NOMÉS PER ALS TEUS ULLS

Notes de Viatge (21 de juny)


De fet, a Ciutadella, tot ha girat sempre al voltant de la plaça d’Artrutx i del carrer de Sant Joan, que parteix d’un dels extrems de la placeta.

L’any 1967, va ser on ens deixà el bus que ens portava, a mi i als meus companys de classe, provinents de Maó. El record que en tinc, amb sa Contramurada encara sense asfaltar, és el de la fotografia de sota, tot i que es tracta d’una foto dels anys trenta.

Anys més tard, la setmana santa del 1979, ens instal·larem amb la Rosa en una caseta del carrer de Sant Joan que ens havia deixat uns dies en Víctor. La plaça d’Artrutx va ser doncs l’entrada i sortida naturals del carrer, però també el punt des d’on descobrir la Ciutadella vella. Va ser en aquesta estada quan vaig entrar a un bar per comprar tabac i em va semblar el bar més acollidor del món. Era Ses Persianes, el mateix bar on he acabat allotjant-me cada vegada que vaig a Menorca, des de fa anys.

Pel que fa al carrer de Sant Joan,hi ha un bar que enllaça aquest carrer amb el de Sant Joaquim , en el qual l’any 1985, el de la gira amb el grup de teatre,  ens trobàvem els “futboleros” del grup mirant a la tele les tristament famoses imatges de la final de la Copa d’Europa a l’Estadi de Heissel. Era el dia que la meitat del grup partia cap a Barcelona, i els xòfers de les furgonetes, ens hi quedàrem una setmana més, topagao...

Al marge dels darrers anys, i alguns d’abans amb el Quique, en què m’he allotjat a ses Persianes, compartint estada amb l'Anna, l'Antonio i la Marta, la plaça ha estat on he viscut i per tant plena de records agradables; no puc mirar el centre de la plaça sense recordar els esmorzars amb l’Anna i l’Antonio, decidint què faríem aquell dia, o fent un cafè alguns vespres amb na Consol. És per això que estimo aquesta fotografia, perquè ha esdevingut un recull d'emocions, d'arrels que m'aferren a aquest petit racó, però també a Ciutadella i a la illa sencera.




CAMÍ DE TORNADA, PUNT I FINAL






CAMÍ DE TORNADA, PUNT I FINAL


Notes de Viatge (21 de juny) Punt i final



No hi ha entrada a port més majestuosa que el canal de promeses i complicitats que mena a Maó. La sortida d'un vaixell del port pren una força dramàtica d'aventura i un udol de vaixell en deixar sa Mola és l'expressió del dolor pel comiat.

Avui toca fer el recorregut a la inversa. Amb el cor encongit miro i remiro aquests molls que he vist canviar a través del temps com si tinguessin vida pròpia. Puc veure'm recórrer en bicicleta la costa que s'enfila fins el mercat, l'any 1967 amb els companys del Costa i Llobera. Menjant un tomàquet per esmorzar, agafat de l'hort,  l'any 77 a la barraca del Moll de Llevant. Paquets de Rumbo curt llençats des de la barana del vaixell, en acomiadar-me de la Marta. Arribades a l'alba, amb el Quique, a primers dels vuitanta; el gin, asseguts a l'interior fosc del Baixamar tot escoltant Bach, mentre veiem créixer el dia que il·luminava el port. El panorama des del pont, el dia que arribàrem de Mallorca, amb la Rosa i el Moya, l'any de la gira amb la companyia de teatre. El mateix panorama, de tornada a Barcelona amb l’Anna i l’Antonio.

Encara no m'he cansat d'escrutar aquesta badia desesperadament cada cop que he de partir. Com si esperés un darrer cop de força capaç de retenir-me que mai no arriba. I m'enfilo a la frontera del vaixell amb els primers símptomes d'enyor. Sé ja per endavant que cercaré a l'horitzó, des de Vilanova, el perfil de Mallorca i que alçaré la vista cap al cel, més amunt de les cases, per comprendre la diferència. El cel, les cases... els migdies lents com els de la infantesa, la meva conversa amb l'illa; el vent, la llum, els colors, les olors... Els edificis no gaire alts, per exemple; el silenci a l'hora de la migdiada, la calor blanca. Tot es desfarà com el fum, en entrar al port de Barcelona. La vida s'amagarà, un cop més rere els plans per viure-la i encara voldré vagarejar, com en "Guillermo" amb els "Proscritos", per tardes de mans a les butxaques i regust de terra als llavis.

Quan deixo enrere un indret on hi he viscut estones extraordinàries, no l'abandono del tot doncs hi resta una part de mi; roman com a penyora del meu retorn, i reviu en cadascuna de les persones que l’he compartit.


Final de curs 1966/67 a Menorca amb l’escola Costa i Llobera

Alfageme Rius Humbert, Antolin Urpinas Lluís, Aragó Gassiot Tarsici, Artigal Valls Josep Maria, Ballber Algueró Amadeu, Ballester Muñoz Ferran, Bartomeu Balbuena Heliodoro, Bermejo Costa Antoni, Cabezas Casanovas , Camí Casella Xavier, Canals Tomàs Tony, Cantó Martorell Lluís, Carvajal Camp Jordi, Codina Mir Ramon, Comas Roses Jordi, Comas Coma Anton Maria, Comas Coma Pere Maria, Cortés Miguel Ramon, Daví Aragay Jordi, Farré Agustin Jordi, Fló Martí Jordi, Gomez Rahola Agustí, Grau Ribot Jordi, Leveroni Escofet Jordi, Lupon Roses Emili, Martell Pérez Albert, Martínez Fontanet Adolfo, Mas Jové Josep Oriol, Mirada Costí Antoni, Miserachs Vidal Josep Maria, Montañà López Manuel, Morera Borrell Enric, Mundó Gibert Joaquim, Palacin Casal Manuel, Pedrals Pugues Ricard Maria, Pelegrí Piñas Ramon, Pomerol Montseny Josep Maria, Porta Rado Jordi, Pullès Klarer Antoni, Puyol Serra Joan, Ramírez Rodríguez Antonio, Romeu Juvé Francesc, Rovira Peras Jordi, Rovira Font Manel, Rovira Jarque Enric, Salvador Ribera Oriol, Sandaran Fontfreda Francesc, Solé Sugranyes Jordi, Teixidor Escobar Alejandro, Torres Sanauja Josep Maria, de, Trias Ortigas Agustí, Ubach Nuet Juli, Vendrell Sala Josep Maria, Vidal Santos Miquel Àngel, Vidal Puntijoch Manuel, Vila Roig Enric, Yzaguirre Maura Xavier, Benejam Pilar, Mossèn Garriga,


Amistats que han cedit a la illa la major part de la màgia que em lliga a Menorca. A totes elles, gràcies per compartir-la.

Marta Castelar, Susanne, Kirsten, Eduard Domingo, Rosa Morata, Consol, Víctor León, Gabi, Norbert Íbero, Quique Miquel, Eva, Ari, Oscar Mas, Rosa Gavin, Walter Cots, Albert Moya, Tito Lucchetti, Victòria Gallego, Jordi Martínez, Francesc Albiol, Joan Cabo, Josep Parramon, Pepe Rubianes, Noli Rego, Montse Calçapeu, Claret Papiol, Joan Ollé, Núria Nebot, Maria Guardiola, Esteve Fort; Biel, Joan i Àngel de Ses Persianes; Sílvia, Joan i Fali, Anna Solís, Antonio “Vendetta” Rodríguez, Jordi Roca, Georgina, Olga Febrer, Rosa Maria, Vicenç Soriano, Montserrat Edo, Marta Mas .



DIES TRANQUILS: DIA TERCER


Si no pots veure el vídeo, clica aquí per veure'l a Youtube

DIES TRANQUILS: DIA TERCER

Notes de Viatge (21 de juny) M de màgia

-        -  Aquesta illa t'acull, Quico; i no acull a tothom. Però a tu, t'acull.

Asseguts en una habitació clara del raval de Ciutadella, a s'horabaixa, davant la terrassa acolorida per les llums del crepuscle, na Consol i jo xerràvem davant una cervesa; comentàvem com ens vàrem conèixer, amb en Norbert, l'estiu en què ella tenia sa Gavina, el minúscul bar entaforat a la roca de sota sa Murada al port de Ciutadella; han passat molts anys i ens seguim trobant a Ciutadella sempre que m’hi estic.

Va sortir a la conversa el meu tradicional -i mai no reconegut- "despiste"; coses oblidades, claus deixades en panys o perdudes a la sorra... , algunes de tant valor com les d'una Norton Comando MK III 850 de finals dels 60; sempre s'han solucionat. Mai no m'he quedat tirat.  Per exemple,  una vegada vaig tenir pana de pobre amb la Norton; em va trobar la Guàrdia Civil i jo allà: aturat sense benzina i sense casc. No només no em van multar, si no que van xuclar benzina del dipòsit de la seva Sanglas al de meva moto. La Guàrdia Civil! 'Paga Felipe', em van dir. Era l'any 1982. Jo, una vegada que vaig haver de xarrupar benzina, a Eslovènia, tornant de Bòsnia, vaig estar marejat i vomitant tres dies.
Va ser en aquest moment de l'anècdota que na Consol va sentenciar:

-     -     Aquesta illa t'acull, Quico; i no acull a tothom. Però a tu, t'acull.

I me la vaig creure. Me la vaig creure perquè tenia ganes de creure-la i perquè era bonic pensar que l'illa podia tenir voluntat i prendre consciencia, la qual cosa elevava el meu vincle amb Ella a la categoria de relació. També me la vaig creure perquè jo mateix he tingut aquesta percepció alguna vegada, de fa estona. Algun cop, en algun indret aïllat de l'Illa, m'he permès sentir la seva presència talment un batec lent i soterrat que d'alguna manera es comunicava amb mi. És quan tanco els ulls embriagat i la respiro a fons.

Potser perquè demà a aquesta hora em trobaré al vaixell de tornada o bé perquè després d'un més a Menorca, començo a valorar l'excepcionalitat que m'ha envoltat, el cas és que m'ha vingut al cap, una vegada i una altra, la frase de na Consol.

La Plaça Artrutx des de la meva habitació
Per començar, a quarts de set Ciutadella s'ha vestit de llum de diumenge, el resplendor de les grans ocasions com es pot comprovar a la foto. Llum que m'ha acompanyat la resta del dia. Segon, pel que m’ha passat poc després de sortir de Ciutadella per es camí Vell de Maó; en passar per davant d'una tanca d'un vedat de caça que sempre havia vist amb el cadenat posat, he vist de reüll que el cadenat no hi era. He obert i un camí descuidat, amb aspecte de poc transitat, m'ha conduït fins un bosc petit de pins; un racó deliciós que m'ha produït des del primer moment un efecte de placidesa. En apagar el motor, el silenci s'ha imposat i he restat  una estona llarga assegut al seient, entre l'olor dels pins i ginebrons.


M'he quedat sol amb el silenci del matí, només trencat pels xiscles dels oronells i el sol que jugava amb els meus ulls tot amagant-se entre els pins. M'he disposat a passejar pels terrenys llaurats dels voltants amb un estat d'ànim de concòrdia i esperit reflexiu alhora, que semblava emanar de la meva pell. Els peus no semblaven tocar el terra. Ha estat com si talment hagués entrat en un marc protector, aïllat de la resta de l'univers i contenidor d'alguna mena de felicitat que semblava haver surat en l'ambient d'aquell bosc des d'un temps indeterminat; tres mesos o cinc mil anys, tant li fa. Potser provenia d'un gran amor esdevingut a l'entrada d'un capvespre de tardor, o bé d'uns marrecs que hi havien trobat la felicitat de descobrir un joc nou; potser uns vells amics s'havien retrobat molt de temps després d'haver perdut el contacte. Fos el que fos, m'ha provocat en mi una felicitat intensa i breu, que per uns instants m’ha fet sentir-me suspès en l'espai, a través del temps. Res, uns breus instants elevat, com si surés. Després, en travessar-lo he tornat al meu caminar de sempre.


Tal vegada la màgia no sigui més que això, un rastre d'emocions suspeses que en determinades circumstàncies esdevé perceptible als estranys. Qui sap quan dura... És l'illa que t'acull, m'ha xiulat una veueta; i he seguit el meu camí cap a la costa de tramuntana.

Un bany reparador, del tot necessari després de recórrer el camí fins a Cavalleria; després he decidit seguir-lo fins a  Cala Mica, una de les cales més sorprenents de Menorca. En primer lloc pel mur que la separa del camí per la banda de l'oest. Aquest dibuixa un gest artístic blanc i gris en seguir el terreny, que dona personalitat a la cala; aquest mur, a més, té un tanca i uns esglaons que comuniquen el camí amb la sorra, cosa que sempre m'ha fet pensar en una mena d'entrada a un jardí. En segon lloc, no és amable tot i que el paisatge lleugerament desolat, és captivador. De sorra poc fina, aquesta acaba així que toca l'aigua on comença un codolar que s'enfonsa ràpidament. Però en petits trams de la riba i a l’albir dels corrents, la sorra crea unes petites escalinates semicirculars sota l'aigua. Aquest ha estat el cas d'avui i, he decidit fer el darrer bany d'aquest viatge encaixat en l'espècie de tron, amb l'aigua fins a la cintura, durant mitja hora ben bona i sol com no havia pogut estar des dels primers dies; m'ha tornat a venir a la memòria na Consol. Realment, a dos dies de Sant Joan, trobar-se a plaer en una platja a Menorca, sol, i amb la sorra, l’aigua, la temperatura, el cel perfectament blau i tot a favor, només es pot entendre - m'he deixat convèncer- a què l'illa no només m'acull, si no que a vegades em fa regals com aquesta estona. Per això, malgrat les contrarietats dels primers dies, he renovat el meu sentiment per l'illa. I el meu sentiment càlid i profund pels instants compartits en aquesta illa  amb persones estimades; espero que aquests instants hagin dibuixat una traça que altres, en altres moments, puguin "creuar" com m'ha passat a mi avui.

Aviat tornaré cap a Ciutadella. Aniré a dinar a  l'Oar i aquesta tarda recorreré en moto els vells i coneguts itineraris cap a  Son Vivó, Sant Joan i Macarella per reviure aquelles tornades de platja, a finals dels 70, quan muntava despullat la Norton o la Benelli i no em posava els pantalons fins que no arribava Morverdre Nou, el primer rastre de civilització que es troba abans de Sant Joan de Missa, en tornant. I m'aturaré a Sant Joan; i m'acomiadaré com cal de l'Illa amb estada inclosa al banc tant blanc del porxo orientat a migjorn; i més tard posta des de sa Farola. I Passarem pàgina.


Morvedre Nou
P. S.
Ahir, dia de visita a Sant Joan de Missa no vaig poder visitar la capella perquè estava tancada en ser aquesta la setmana del 24 de juny. M'hauria quedat sense tenir cap foto de l'interior. Avui en passar cap a Macarella, he vist que estava oberta de bat a bat, amb confrares preparant-la per la celebració del patró de la Creu de Malta. L'he pogut visitar, fotografiar i acomiadar-me com cada vegada que m'acomiado de l'illa. I és que m'acull. Se'ns dubte.

DIES TRANQUILS: DIA SEGON


DIES TRANQUILS: DIA SEGON

Notes de Viatge (20 de juny)

He deixat que la moto em porti fins al camí d’en Kane per evitar el brogit de la carretera principal, tant plena. Tot i conèixer bé el camí, poc Abans d’arribar a Alaior, he pogut descobrir un carrerany que es desvia a la dreta, si es ve de Mercadal. Si els primers dies d'aquest viatge em va costar adaptar-me als canvis que anava copsant en l'illa i vaig arribar a enfadar-m'hi una mica, sembla com si ahir i avui, ella mateixa em meni a retrobar aquella emoció per descobrir-ne aspectes nous; nous camins, nous paratges, vells silencis... velles i noves intimitats.


Porto estona seguint aquest camí en la calma del mig matí i sota l’esguard callat d'algunes cases blanques i verdes que, aquí i allà, m'observen entre els murs de pedra que les envolten. M'enfonso en aquesta pau com si fos el món idíl·lic descrit en antigues rondalles. 

Retrobo el silenci i la intimitat, si no perduts del tot sí que força malmesos. Menorca em torna a corprendre i me'n torno a enamorar en aclucar els ulls i respirar a fons la quietud que em captiva i que se m'ofereix aquí, ara mateix, tant sols per a mi. Les persones, els animals, les coses, els indrets, tot en general, o bé m'enamoren, o em fan una mandra immensa. Les feines, un favor fet a una amistat, qualsevol cosa, si no la faig il·lusionat se'm fa costa amunt Ho explicà molt bé John Lennon ja fa dies.


“Hi ha llocs que recordaré tota la vida; encara que alguns hagin canviat i no sempre a millor. Alguns ja no hi són i altres romanen encara; i tots aquells llocs tenen els seus moments, amb amants i amics que encara puc recordar. N'hi ha que han mort i altres encara viuen, però al llarg de la meva vida els he estimat i no els perdré l'afecte. Ans al contrari; sé que m'aturaré sovint a pensar-hi i que encara els estimaré més”



Menorca m’abraça amb una llum diàfana que retalla els turons de formes femenines. Els núvols sostenen el ritme lent del pas del temps i evoco migdiades llunyanes, quan m'escapava per vagarejar per un poble buit i silenciós. M'acompanyaven el parrupar dels coloms dalt els porxos de les cases, algun ronc d’un pagès en plena becaina o el so metàl·lic de les persianes repicant suaument les baranes dels balcons. Una terra sota el sol i  prop del mar. D’aquí a dos dies seré al vaixell de tornada intentant esbrinar qui deixa a qui. En qualsevol cas marxaré  a poc a poc; deixa que t'estimi fins al final.



DIES TRANQUILS: DIA PRIMER



DIES TRANQUILS: DIA PRIMER

Notes de Viatge (19 de juny)

El vent a la cara i entre els cabells, a les mans, a tot el cos;  La moto em gronxa entre un mar d'olors; l'olor del ginebró esquitxada aquí i allà pel flaire penetrant dels camps adobats, i aquella altra olor, indescriptible, que entra pels porus i s'arrapa a la pell; l'olor dels pins i la de la terra. He aturat el vehicle i escric assegut al seient, aguantant la moto amb els peus al terra. A l'mp3 hi sona 'Put a Straw Under Baby' de Brian Eno que m'obre un ventall de possibilitats.


  .

Des del primer moment que he prescindit dels auriculars en tombar pels camins i llocs, per impregnar-me de les tonalitats sonores; però avui, per silenciar la moto, me'ls he posat i ara, sense els sons naturals, observo la natura a través d'una banda sonora; m'evoca una Menorca diferent. La puc captar sota els peus. Munto el cavallet i em deixo portar per una alegria trista feta d'hores passades i que ara sembla cridar-me des de l'Illa que tinc al meu davant, sol·lícita.

Obro bé els ulls i contemplo una vegada més el cel d’un blau que no me’n sé avenir, tot esquitxat de núvols perfectes. El lloc, el moment, el que es reuneix al meu voltant esdevé balsàmic i actua sobre les ferides que va deixant la supervivència. Les calma però no les cura. Com els analgèsics.


Ja he arribat a l'aparcament del camí que mena a Cala Pilar. Segueix la màgia que se m'ha aferrat al cos. El silenci s'omple amb els sons del bestiar que rondina rere una tanca, a l'ombra d'un parell de roures. Sembla impossible que res pugui alterar-se. Les tanques, el petit bosquet d'alzines i pins que s'enfila per on es perd el camí que seguiré tot d'una; el sol entre les fulles fa moure els animals del tancat am mandra; el temps resta suspès i el trajecte em convida a una frescor ombrívola. Abans d'alçar-me per emprendre el camí miro la vall i penso en els estius que m'he passat fent plans per quan arribés setembre. Però ja no. Ara els estius els passo recordant els plans que feia i que s'han esvaït, una mica per mandra, una altra mica per oblit... Però què tenim contra la nostàlgia, eh?  és l'única distracció que ens queda als que no hem tingut fe en el futur. L'única! Però l'agost no s'acaba i no arriba setembre fins que no vénen les pluges, no cal que ens hi posem pedres al fetge. Al capdavall està bé; està bé així.